LA SOLITUD DELS MÉS GRANS...

IMATGE: WWW.GOOGLE.COM

                                    

LA SOLITUD DELS
MÉS GRANS...

( No tots, però sí una gran

majoria...Ho puc confirmar

com infermera, treballant

amb gent gran...)

Sí la mà ja duus

embolcallada de l’escalfor

d’una altra mà;

sí a l’hora de fer-ne un tomb

ja frueixes de la companyia;

sí em mirar com el Sol

s’hi amaga, ja pots compartir

aquesta emoció, amb un altre;

sí en obrir els ulls, a trenc

d’alba, et trobes arraulit

a frec d’un altre cos;

sí la teva vida, mai, s'hi va

excel.lir de la teva solitud;

sí quan estàs malalt tens

doncs, a qui acudir-hi,

sense la necessitat

de preguntar-te, a qui podries

fer-li una trucada;

sí a l’obrir la porta de casa

ja disposes arran teu, d'unes

veus amb qui xerrar;

aleshores, dóna’t per beneït.

N’he vist a alguns ancians

què hi parlen amb les parets

de la casa;

què mengen a l’ampit de la

finestra, per sentir-se’n

una mica més arrecerats;

què no apaguen el llum

de la tauleta de nit, per por

a una soledat més desemparada;

què surten de casa, de tant

en tant, per a adonar-se’n

que no hi són a soles

pels corriols de la vida;

què engeguen el televisor

per a no embogir pels silencis,

encara que gens ni mica, no els

complagui la seva programació.

Què els records se’ls cruspeixen

a mossegades, prou més, sí han

perdut al seu company/a

de la vida.

Alguns s’ingressen als

geriàtrics per fugir

dels retrunys de la casa,

tanmateix, gaudeixin d'una

bona salut...

Res no els pot retornar la seva

joia i, ja uns quants, deleren per

què tot s’hi acabi ben prompte,

què no s’hi faci massa llarg.

Per molt que els hi diguis

què demà serà un dia

millor, et miren amb ulls

d’incredulitat i, els més

malaltissos, et demanen a tu,

com infermera, què els

treguis del mig el més

aviat possible.

Adela Payá i Prats