 |
|
DIEGO
LÓPEZ GARCIA ( 1875-1969 )
" Sevillana en su Patio "
|
PERDUTS
PER
SEMPRE...
mort,
sí es què tu n'ets
el
primer en marxar d'ací;
allà,
on vagis, te n’adonis
del
que a la terra, hi vas
oblidar
tan frugalment.
En
el més enllà,
els
jocs de les canícules
als
cossos escalfats,
tal
vegada, et semblin
una
nimietat,
perquè
aleshores,
la
teva llum se n’haurà
eixamplat
més del que
tu
imaginaves...
Amb
la teva indumentària
de
bombeta llumenera,
voldràs
alleugerar el pes
d’aquella
ànima, què a la
Terra,
hi vas endenyar.
Per
tot arreu t’enlairaràs
enlluernant
els espais
desocupats
i, faràs picar
la
meva balda i, et capficaràs
per
fer-ne aquelles trucades
somortes,
què als telèfons
s’hi
varen quedar ben
adormides...Voldràs
tanmateix,
teclejar claus
que
hi vas blocar, però
que
no aconseguiràs
accedir-ne
a d’elles.
Aleshores,
ja no et podré
sentir
i, em parlaràs i, no
et
podré escoltar el que
tu
balbucegis;
et
posaràs força neguitós,
mentre
em contemplis
al
llindar de la casa,
tota
escarxofada a sobre
del
meu divan.
Jugaràs
a ser raig i, tro,
rellamp
i, tempesta,
pensant
que potser així
em
podré copsar de la
teva
presència.
Malgrat
els teus esforços
ja
res no hi podràs assolir.
Quan m'evapori d'aquest lloc,
ja
em diuen les fades,
que
no coincidirem al
mateix
sojorn...
Se
n’haurem perdut
per
sempre...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada