AMOR RADICAL...

                                            
  
EUSTÁQUIO CARRASCO;“ Homes Nedant Al Fons Marí “
                                             
                                 


                                

AMOR RADICAL..!

Ell, volia una estima feta de globus
emplenats d’airines,
que se’n fugien pels airecels i,
que mai no en tornaria, de nou, a clissar.

S’embadalia per fer-ne esclafir bombolles d’afectes, deixant-li les mans, totes tacades d’escumes escapadisses.

S’engrescava veient com això
que tothom en deia <Amor>
s’escurçava d’arrels
i, com petits arbrissons de Bonsai,
anava retallant-los els seus filaments ancorats al terreny, segons calia.

Encongia les querences de
menudències a ritme, d’un cor
malbaratat i, esprimatxat
que s’hi negava a complaure’s
d’eternitats i, de profunditats.

Als amics els hi deia:
 “ N’era un amor
massa radical...”

Radical: Relatiu o pertanyent a l’arrel.

Ell s’estimava els pseudo sentiments
frugals, aquells, que només s’hi quedaven
relliscant per les pellofes força
llenegadisses..... La pell n’era la seva
frontera i, de la que mai, no hi brollaria ni una sola radicel.la amorosida.

La seva llibertat somniada,
s’hi sostenia surant a sobre de les aigües:
abrigalls cristal·lins de plomes
esblaimades,
sense que cap ni un, el convencés per capbussar-se’n al dessota del fons marí.

I, a tot aquell que li ho insinuava o
li ho esmentava,
irremeiablement, es convertia
als seus llavis, en paraules cofoies,
d'un personatge assetjador.






Adela Payá i Prats

    



                              
                                  

UNA METAMORFOSI DESOLADORA...

TOMASZ ALEN KOPERA ( 1976 )  

                                                 

UNA METAMORFOSI
DESOLADORA...!

D’aquell llibre nostre, escrit ja fa tant de temps, naixien estels de molts colors,
amb formes de ben diferents,
acompanyat de flors de lilà i,
d’enfilats que recorrien l’atzur
d’una banda a l’altra.

Cada nit, ens venia una estrela,
a recollir-nos i, tots dos plegats,
empolsegats de purpurines platejades,
viatjàvem al nostre món d’encanteris.

Fins i tot, ens vam decidir per escollir-ne una, de ben lluent, per anar a viure.
N’era de color emporprada i, en tenia vint i vuit planetes i, d’aquests, un,
en vam triar, tot ell, d’esmaragda
amb les seves sis llunes, cadascuna
d’un color i, els cels a les nits, semblaven
castellets de focs artificials..

S’asseiem a sobre d’una teulada de nacre on des d’enllà, contemplàvem l’èter policromàtic i, s’adormíem abraçats, veient com aquell Sol estrany, desplegava
llums emblavides i, diamantines..

En aquell temps, la nostra felicitat ens feia visualitzar el que mai no hi pensaríem que
existia, ens feia obrir-ne portalades als firmaments, que només s’aconseguien amb les energies de l’amor més pur.

Aleshores, s’estimaven de tot cor...!

Després va haver-hi explosions d’obagues de dintre dels forats negres, i a tu, et van fer beure elixirs grumollosos,
amorrat al broc de les ampolles flavescents.

De llavors ençà, que lluus com ànima en pena, com zombi ressuscitat amb cos ben malaltís....I, et vas transformar
en una altra versió de tu mateix,
l’altre, el candorós, s’hi va difuminar.

A les pantalles etèries, t’albiro amb coll anellat i, ronsal al voltant de la teva boca, mentre alguns, al darrere teu, et fustiguen amb cilicis empal·lidits,
quan de sobte, et detens, tot desconcertat;
i, et fas enganys a tu mateix, dient-te que et sents força complagut de la teva esclavitud.

L’amor et feia sentir-te massa
lliure i, et provocava vertigen, emprendre el seu vol......Realment n’estàs i, romans força enverinat...!


Ni te n’has adonat que duus les mans emmanillades..!
I, els ulls tots embenats...!


Un desconsol ....!





Adela Payá i Prats





                                                  

ESPURNES CREATIVES....

 

ESPURNES CREATIVES...!

Hi vam escriure
d’amagatotis un llibre.
N'era un llibre ocult,
del que ningú res no en sabia i,
narrava encisos i embruixos,
de dues vides regalimades,
què encadellades,
hi van transcórrer des dels eteris
fins la Terra.

Mentre un, se n’estava al cel
amb cos impol·lut, transparent,
i, fet de cel·lofanes;
l’altre, n’era clapit d’arrels
i, de pols de terrissa, hostatjat
a sobre, d’aquest planeta.

Junts s’inspiràvem i, s’hi fèiem
trobadissos entre les estacions
de les quatre Llunes i,
parlàvem dels estels,
de les nebuloses i, de les galàxies,
dels cometes i, dels asteroides,
dels planetes i, dels seus satèl·lits i,
fèiem viatges, tots dos plegats,
al voltant del Cosmos.

Ell, li’n va mostrar a d’ella,
uns altres mons i, li’n va fer albirar
com a l’Univers,
unes altres races, conviuen amb
harmonia i, plenitud.
Ella, s’hi va sentir corpresa
al contemplar-ne tant d’amor,
on els estudiosos i, els científics,
parlaven d’esclats i, de catàstrofes.

Tots dos plegats, van escriure
un llibre intitulat:

“ Entre Estels Escrivim”

Signat amb el nom dels habitants
de la Terra i, les fotografies
del Senyor Còsmic.

Però no s’hi va publicar en cap lloc,
roman a l’abast de totes les ànimes
que vulguin llegir-ho,
sense propagandes ni etiquetes,
sense exposar-ne rebomboris
de noms i, cognoms, ni tan sols
lluint com boles refulgents
d’arbres nadalencs.

Tothom n’és espurna creativa...!

Cap ni un, sobrem a dintre dels
espais estel.lars;
en caure’s una baula
del braçalet universal, tots
s’hi capfiquem per cercar-la...!






Adela Payá i Prats



   


                                     
                                     

NO SOM TENTACLES DE POLP....

FÉLIX LABISSE
( 1905-1982) " Penetrar "

                                   

NO SOM TENTACLES
DE POLP....!

El camí de les estimes,
n’és un camí llarg,
de vegades, costerut,
d’altres voladís,
amb senderols que hi arribin
fins als cimalls muntanyosos,
o als atzucacs, dels quals, no
te’n pots sortir.

No n’és un empostissat
on poder excel.lir-se'n del que un,
escriu o diu,
tampoc n’és un voler enfugirse'n
de les veritats i, menys encara,
una fira de cavallets,
delirant per trasplantar-ne uns,
en lloc dels altres.

El camí de les estimes, és molt
més que tot això, n’està llaurat
de veritats, de confiances i, de
sinceritats, no pas de versets
que s’intercanvien,
o d’aquells, que camuflant un nom,
serveix per a uns altres, als quals
no els hi pertany.. o que
desgraciadament, alguns, volent-ne
aclaparar el que no els hi correspon,
s’hi encapoten en arrabassar
el que mai no els hi va concernir.

Només som nosaltres, els qui
podem fer-se bé, tot el contrari,
sona a voler-ne treure profit
del que tan sols n’és una posada
en escena.....És tan senzill, com això.

El camí de les estimes no obeeix
a submissions ni a llagoteries,
ni afaitar-se’n els bigotis, ni
a tenyir-se’n els cabells, ni
a engalanar-se'n de colibrí, ni
a disfressar-se'n de piranya,
ni a ser baló de reglament
ni boleta de pim pom..

És més profund, més captivador,
requereix d’arrels ben esfilagarsades,
que foraden el terreny, que nien
més lluny dels seus orígens,
que facin esbaldrecs a les pells
i, als cossos, que engrandeixen
cors i, ànimes i, sobretot, que ens
faci aprendre a estimar de veritat
i, no pas a presumir d'afectacions
 fingides i, de demostracions insulses.

Els tentacles de polp oprimeixen,
els enfilats a la terra s’estenen.
Els primers són curvilinis, els
segons  hi són rectilinis.







Adela Payá i Prats



                                    

TU PC...

        LLAMPEC DEL CATATUMBO

                                    
                               
( Per a Franc Guinart Palet)                                 


TU PC...!
(Poema còmic)

Un atemptat climàtic,
a l’amic poeta i músic,
li n’ha fet escombraries
de poemes.


El seu PC, enamoradís
de la tempesta, n’ha esclafit
de goig, en veure’s
colpit per un llampec
acaronador.


S’hi lamenta l’amic,
d’haver-ne confiat
al seu PC,
de boca famolenca i,
de llambrots assedegats
de suc de versets,
que s’hi hagi engolit
sense possibilitats
de regurgitació,
tot allò, que hi va escriure
amb tanta perseverança
i, amb tant d’amor.


Ara entreveu
la possibilitat d’anar-hi
al metge dels aparells,
per sí de cas,
amb intervenció
quirúrgica de disc dur,
pugui fer-ne sortida
de totes aquelles estrofes
que al llarg d’un any
hi va engendrar.


Abans de tenir-ne un
ordinador a l’abast,
n’haurem d’inventar-nos
poder incorporar-hi
una tecla de ben novella,
que només prement-la
ens hi retorni tot això,
que vam inscriure,
fruit de la nostra creativitat.


Però el que ningú no en sap
és que aquest PC, vol quedar-s’hi
per ell, tots els escrits, per tal
de poder declamar poemes
d’amor, a la seva estimada:
la Barrundanya..






Adela Payá Prats




                                    
                                

CANVI DE RUMB...

La Galàxia del Remolí
(Messier 51a, M51a, oNGC 5194)
És una galàxia espiral clàssica situada a una distància
d'aproximadament 23 milions d'anys llum a laconstel·lació
de Llebrers. Aquesta galàxia i la seva companya NGC5195,
amb la qual interacciona, són fàcilment observables
pels astrònoms novells, ja que les dues poden veure's amb binoculars.





                                       

CANVI DE RUMB...!


Darrere de les boirines
amb vestit de glassa
i, flors de crisantem,
ell, tot translúcid
i, encerclat de voliaines
cèliques, la mà li n’ofereix
a la dona, que amb passes
apressades,
per sobre del terregam
andareja,
ensumant flaires
de gespes matineres.


Mirant al cel, entre aromes,
de timó i, romaní,
se sorprèn d’entrellucar
a aquell ésser vaporós,
que amb somriures de
murri, li n’anuncia preparatius
estel.lars per a rebre-la.


Pètals de flors, emblanquits,
s’hi vessen, esbullant-se
a sobre de cabells d’atzabeja,
i, en veure's aquesta muller
emplenada de tants perfums,
una mà arreplegada de llavis,
a les airines llança,
volent-ne omplir a l’home
de les clarianes,
d’un caramull de besades.


Pactes de vides, de florades i,
de papallones, segellen un
viatge fronterer, més enllà
de la Terra i,
aquest ésser, de quars cristal·lí,
afegeix que molt prompte,
dels somnis crepusculars
li’n farà sabedora de la data
en la qual, n'haurà de prendre
aposent, a sobre, d’una nova
galàxia...







Adela Payá i Prats


          



                                       

TRAVESSANT ELS TÚNELS...

               VIA VERDA A ALCOI


                                         

TRAVESSANT
ELS TÚNELS...!


Surto dels túnels, on la Mare 

Natura m’espera amb braços 

ben oberts,
mostrant-me la graduació dels 

seus verds, que cenyeixen 

les seves vestimentes pleguejades.


M'hi faig fulla a les copsades
dels arbres, tronc, arrel i, escorça,
colpint-me dels sentiments glaucs
dels arbuixells, que en relaten les seves proeses i, les seves escaramusses.


Em faig aucell, núvol esponjós i, cel;
volo ben alt, cada vegada més amunt
i, recordo les meves ales d’antany,
quan algú, mal intencionat,
me les va retallar amb ànsia voraç.

Em bec rajolins de Sol, de vegades,
en són grocs i, d’altres reguerols
de vermelló i, segueixo ascendint
pels zenitals,
que em retornin a les arrels
de la mare Terra i, ara mateix,
com a saba, nodreixo a totes
les arborades.

També hi sóc els meus passos
pels senderols,
la vereda que xafigo, les pedres i,
el terregam, els pins mig cremats que ploriquegen una mica assedegats;
i, sóc tu, fugint espaordit,
i, sóc jo plorant la teva absència
i, som tots nosaltres,
agafats de les mans,
i, som tots nosaltres,
emmirallant-nos-hi
des dels cels, enllà, a sobre de la Terra.
I, ets tu, encara fugint i, sóc jo
omplint-te les galtes de molts petons.


Amor i, desamor engalzats,
colors blanc i negre acoblats,
tot és u.
Per això encara que sembli
que tots en tinguem dos cors
bategant en aquesta Terra 

bipolar i, antagònica,
tan sols lluu una sola cosa:
Una llum irisada, curulla
d’espurnes amorosides.






Adela Payá i Prats




                                         

UN ÉSSER POLIMÒRFIC...

CSONTVÁRY KOSZTKA TIVADAR
( 1853-1919 )
“ EL Vell Pescador i el seu Trastorn de Personalitat Múltiple “

                            

UN ÉSSER POLIMÒRFIC...!

( UN RELAT CURT...)

Una escombra de bruixa etèria
agrana polsim d’estels;
en trobar-s’hi al davant d’ella
l’home polimòrfic, de formes
canviants, li n’ha fet esbufecs
de polsegueres argentades.

Ara, aquest mascle, andareja
pels viarons amb forma d’estrella,
i, per més, que hi vulgui adquirir-ne
una altra aparença, n’ha perdut
el seu poder per a bescanviar-se’n
per una altra figura.

Tothom fuig en visualitzar
al mascle fúlgid amb sis braços
relluint, molt semblant
a un canelobre amb sis espelmes
besllumant.

A les notícies del poble se’n parla
d’un extraterrestre que s’hi passeja
dolçament pels carrerons, sense
a penes inquietar-se’n ni una mica.

La sortillera des dels seus aposentes
riu que riu, fent divertiment dels
seus encanteris.
Abaixa dels firmaments i,
tota embellida d’estel marí
se li’n presenta a l’home lluent,
què en aquests moments es pentina
els seus cabells platejats, a vora
de mar.

S’hi sent força amorosit però no
s’hi atreveix a declarar-li  el seu amor, en veure’s força repulsiu.
Delira per apressar a l’estrella de mar entre les seves dues úrpies,
i, la bruixota, de sobte, se’n fa visible, tota enlletgida, preguntant-li a l'homenet estelat:

Ara i, sense embuts, .....Pots tenir-ne
les mateixes emocions que abans..?
L’home avergonyit, li’n diu que no,
que no s’hi pot sentir embadalit
per una dona tan esgarrifosa.

Aleshores la Maga, li esmenta:
“ L’amor no va ser mai presoner
de les llagoteries i, de les aparences...”

Tu només n’ets enamoradís de les formes, per això el teu afany per mudar-te’n a cada estoneta, .....és per això, què des d’ara ja n’has perdut la puixança per metamorfosar-te'n,
a cada passa, del teu camí.

Des d’aquest moment, lluiràs
per sempre, com el que tu n’ets:
Un home gran, una mica malalt
i, força envellit.
Has d’aprendre a acceptar qui ets tu, sense enganys i, sense trapelleries i,
en assumir veritats que n’has ocultat als cimalls dels puigs muntanyosos,
t’atreviràs a emmirallar-t’hi a dintre
de l’home còsmic, que tu n’ets;
tanmateix ja podràs engalanar-te’n
amb les vestimentes dels cels
i, fer-ne un caramull de canvis de llum, fins i tot, podràs espetegar entre rajolins de moltes cromacitats..

Dit això, la maga hi va desaparèixer
i, aquell mascle, tot d’un plegat,
s’hi va contemplar assegut a sobre
del seu balancí, tot inflat pels pètals
de les roselles, que a la seva pell carmesí, llauraven de missatges del més enllà, encara que no en podien ser desxifrats ni compresos per un ancià menys covard
i, alhora, una mica més savi..

MORALITAT:

Les bestioles més ferotges, de vegades,
encofurnen homes espantadissos,
que per por, a ser-ne rebutjats, treuen
de dintre d’ells: urpes i, ullals, pensant-s’hi
què d’aquesta mena de feresa, en seran força estimats...Els hi fa temença mostrar-ne
les seves qualitats més sublims, en un món ignorant, que dóna més puntuació a les
traiduries, que no pas a les bondats..






Adela Payá i Prats


                                   


                           

DE COLORS....

DE COLORS....!


Una vida plena de coloraines
hi va pinzellar el nostre cel
policromàtic,
on a trenc d’alba i, al caure
els vespres, s’hi trobàvem
amb clàmides carmesí.


Parlàvem de la vida i, de l’amor
dels versos que allà dalt
penjàvem, refulgint dels colors
porpres, fins que les garses
amb becs esfilagarsats, hi van
decidir esgarrapar els
nostres enfilats amorosits.


Tot va quedar alhora descolorit,
els galets envejosos, van arravatar
els pigments de les estimes
i, ara tot llueix amb dues tonalitats.


Un èter enfosquit, amagat entre
calitges encalcinades i, una aurora
desgrenyada amb metxes cendroses,
li n'han arrencades a les nostres
querences, totes les seves cromacitats.


Mentre, els badocs són incapaços
d’acceptar que mai no van tenir-ne la intenció d’estimar ningú..


Un airecel ben enfurismat
li’n reclama les seves tintures
lladrunyades i, ara al capdamunt,
plovisquegen els ulls vidus del cíclop Polífem, que s’hi nega
a emmirallar-se’n amb un sol ull, 
sota la foscor dels firmaments 
i, de front envers els encaixos blancs de les matinades.


Fa pregó de tots i, cadascun
dels virolaments que un pobrissó
disfressat d’aucell rapinyaire,
se’n va engolir a dintre de la
seva gargamella.





Adela Payá i Prats


           


        



     
                  

                                          

UN AMOR DESPISTAT...

FADA DE LLUM;

UN AMOR DESPISTAT...!

Hi va arrencar un pètal de flor
enamoradissa;
al seu pitram, al centre del seu cor,
se’l va empeltar, lluint la seva pell dels punts pels fils sargits
amb mans enfiladisses.

I, feia camí, mirant per tot arreu.
El cel li somreia amb llavis emporprats;
els rierols, el saludaven amb ullades
de joncs i, de peixos fent saltirons;
la Terra bruna, li n’escalfava els seus peus nuus;
les airines, jugaven a caragolar-li’n
els seus tirabuixons;
però per més que cercava
el seu amor, no assolia trobar-ho.

I, enllà, se’n sentia ben complagut encara que una mica entristit...al bell mig, d’un poble encerclat pels pedregams.

Pregava al Sol, a la Lluna i, als Estels;
s’adormia sense clapar i, s’esparpillava a trenc d’alba,.... Ja tot derrotat,
se’n podia adonar que Cupid no en faria diana amb les seves fletxes envermellides.


Atipat de vi fins les orelles,
li’n va parèixer entrellucar
una fadeta de ben menudeta,
tota engalanada de blaus i, de verds
i, apropant les seves oïdes, on aquella
nina n’era, hi va sentir que li’n deia:

"La teva estimada, hi va passar
un munt de vegades al davant teu,
unes tantes altres, et va parlar
i, a més a més, et va escriure cartes
que tu mai no vas voler-li'n respondre..."

" Aleshores, no et queixis ara del
que no ensopeguis, quan a recer teu, l’amor el vas tenir a mans plenes.
 El temps que et quedi de vida tan sols assoliràs succedanis amorosits, però no pas, hi seran com hagués segut amb les querences d’arrels..."

És per això que hem d’estar sempre
alerta, no hi sigui que ens enterbolim, hi passi de llarg,
aquella espurneta de llum,
que tostemps ens hagués fet colpir
de calfreds i, d’esgarrifances.

Espaordit per tot allò que la goja
li’n va esmentar, va anar-hi a corre-cuita per aquesta muller i, en arribar al seu poble, la va trobar làpida en terra, tota ben soterrada.

A sobre de la llosa de marbre
n’hi havia una inscripció amb lletres majúscules i, argentades,
que en deia així:

" Hi has arribat massa tard "





Adela Payá i Prats



      

                                    

CONCORDANÇA....

           EQUILIBRI PERFECTE



                                            

CONCORDANÇA....!


A coscoletas dos paraules
s’han enfilat pels cels,
en fan un munt de dibuixos
amb les boirines, donant-los
formes de graons, fins arribar
als regnes de turquí.


Una n’és feta d’esponges
l’altra d’escorrims.


Un núvol ben present i,
no pas pinzellat pels pigments
policromàtics,
n’ha diluviat aigua de pluja
diamantina,
què a les ments i, a les mans
dels qui tot ho deformen,
transformen i, muden
d’unes altres connotacions.


Els han instaurat expressions
novelles, florescents,
i, a partir d’ara, ja no se’n diran
més mots impertinents,
ni tampoc no se n’escriuran
més fulls sense haver-ne
concordança entre allò que :
s’hi pensa, s’hi sent i, s’hi actua.


De llavors ençà, que totes
les diccions es mantenen
ben palplantades i, cap
ni una, en fer piruetes, encreuats,
o el que sigui, mai no en perdran
el seu dinamisme ni
s’arrossegaran pel terra;
tot adquirint alhora, un caire
d’autèntica calidesa,
fermesa i, equilibri.






Adela Payá i Prats





                                            

MOTS AFEBLITS...

  JONATHAN WOLSTENHOLME: ART

                                               

MOTS AFEBLITS...!

Paraules malaltisses,
muntant-s’hi a coll-i-bè,
unes al damunt de les altres,
fent castellets
 al bell mig del llibre;
en caure les més grosses
a terra, les qui fan de fonaments
a les torres, totes s’han estavellades
contra les llambordes,
donant formes d’estrelles,
formes de fullam d’arbrissó,
al damunt de les rajoles
envermellides..

Mots mig esborrallats enmig
del fullam, què han desglevat
expressions, ara, sense cap sentit,
i, totes ben confoses;
en adonar-se, una mà capriciosa
n’ha fet ratlles horitzontals, verticals,
diagonals, cercles buits i, clafits per
tot arreu i, ja cap vocable
no n’ha segut alliberat al dessota
de les escomeses de les tintes blaves.

Enderrocs de lletres, anorreaments
de vides, abecedaris cruents,
que ments indisposades capgiren
al seu antull, per tal d’aconseguir-ne
que a sobre d’uns quants esquelets
encalcinats no s’hi escriguin les
tribulacions de les morts acallades,
encara per desvetllar-ne, des que
la nostra guerra civil, hi va estavellar
a l'any mil nou cents trenta-sis.








Adela Payá i Prats


                                               

PARAULES DE LA TERRA...

   BING WRIGHT:  Fofògraf Neoyorquí
“ Cel A La Tardor “

                         

PARAULES
DE LA TERRA...!

Aquests dies d’aigua dolça
a vessar sense detenir-se’n
ni una mica,
fan joc amb els meus sanglots
de pluja salabrosa.

N’he escoltat una veu en temps
passat, conjugant poemes
amb compassos de silencis,
dels qui aclaparant-ho tot
descuiden precisament
les estimes;
qualsevulla cosa, la barregen
amb tiges de pàmpols cridaners,
que tan sols en tenen la durada
d’un breu instant.

Impulsos volàtils de cors encongits
què a les querences colonitzen
de fongs aliens, fins a fer-ne estralls
de tot allò, que a les veritats les
fan sucumbir, ben al fons
de la terra, tenyint-la
d’ocre i d’ambre,
arravatant-li els seus colors bruns i,
vermellons, que tan sols, ella:
la nostra Mare Terra,
sap com tornar a fer-los relluir i,
què als qui actuen en contra
de les llavoretes, els hi mostra
que malgrat el seu empeny
per capgirar-ho tot,
només ella, en sap on s’hi troben
els encerts i, els desencerts
de tot plegat.

Ja t’ho va dir un dia, la Terra:
Alguns s’hi fan de mirall, l’un a l’altre,
s’enalteixen del que no hi senten
a dintre d’ells i, un dia com a espills
presumptuosos, estavellen
de sobte i, des dels seus bocinets,
només poden recompondre’s
una sola cosa:
la imatge d’una cornucòpia capriciosa.

Tan lluny hi poden ser de l’amor...!
que abans d’engalzar-se’n a d’ell,
prefereixen espetegar en brins de polsim...!

Adela Payá i Prats
       




                        

AL DESSOTA DEL ROU..

                                    

SAFET ZEC ( 1943 )
 " Home Plorant "


                                   

AL DESSOTA DEL ROU...!



Li’n va dir: fins a més veure,
i, ja mai més la va empaitar
com tampoc la va cercar,
on sabia que ja en tenien cita i hora
per a fer-se’n els trobadissos,
per por a perdre’s el seient
del seu balancí...El més còmode
de tots els gronxadors...!



La va arraconar a l’indret
més obscur de la seva coral·lina
i, amb boca enfosquida,
com volcà amagadís,
ella, llagrimejava
brimarades envermellides.


En cap moment no s’hi va sentir
atrapat entre les melangies
ni les compassions,
d’aquells qui estimen des del
seu carboncle més enardit.


Aquell sangtraït, en sentia
l’arribada de les fletxes corades,
llançades des del centre
de la seva ànima,
ja força fugissera,
què de tant en tant,
li’n feien record d’una muller:
amulet d’encisos,
què al fons d’ell, flamarades de foc
li’n desplegava en formes
d’ales d’ocellam
emprenent el seu vol.


Ara tot empal·lidit, andareja
capcot, arrossegant un cor encongit
què misteriosament, li’n creix a cada passa que hi fa.


I, comença a plorar amb llàgrimes
de veritat, .....Inicia exploracions
d’aquells sentiments,
que despietadament,
va espedaçar sense cap commiseració,
i, descorda els enfilats dels peücs,
on arrecerava epístoles de carabrú
envoltades per escorces resseques
de codonyers.


Assegut a sobre d’un rocam,
aquell, que junts hi varen compartir
en una època endarrerida,
entre espadats sobreeixint,
pot rememorar-ne el rostre d’ella,
durant tant de temps soterrat
al dessota de les gebrades, que
anellades n’eren dels brumerols
engroguits i, que tan sols s’hi
complaïen, de posar-li’n paranys
als cabells enfosquits de la nit..








Adela Payá i Prats


      

JOAN MANUEL SERRAT I NOA...

                                              

DOS LLOCS

RESERVATS...

A les dues butaques buides

d’un estel ploricó,

els guardians, de tant en tant,

enllumenen de fit a fit,

amb llanternes virolades

per sí de cas,

els posseïdors dels seus seients

amb nombres: dotze i setze

vulguin de bell nou

aparèixer i plantar-li’n cara

a l’atzar, als fats i als destins

programats...

El seient catorze correspon

a l’amor de veritat...

“ No va ser sense voler,

al llibre de les nostres vides,

n’estava escrit des d’en feia

molt de temps: abans de néixer

tu i jo....”

Adela Payá i Prats

         

UN CAMÍ, UN DESTÍ....

NATHALIE MONTEL
 " Pour Toujours "




                                          

UN CAMÍ, UN DESTÍ....!

Hi va ser en aquell temps,
quan a la tardor,
tu et despullaves, com els arbres,
del teu fullam caduc,
i, em mostraves el teu cos:
esquelet de tronc i, de brancam,
per a esvair-te en eixa època
i, rebrollar-ne en una altra
de ben diferent.

Hi va ser en aquell temps,
quan les olives moradenques
demanaven ser-ne arreplegades
i, tu, amb els ulls plorosos
els hi vas dir adéu,
com també ho vas fer amb els
magraners i, els codonyers;
ja els teus llavis de molsa dolça
no assaboririen aquells fruits
de la tardor.

Et vas acomiadar de la Mare
Natura i, d’aquell hort,
on tu i jo fantasiejàvem donar-li’n vida, des dels nostres somnis de joventut,
i, ens vas dir adéu, des de la teva
còrpora ja ancorada entre dos mons.

Com els arbres plataners i,
els pollancres, que tant t’estimaves
tots de fulles, desplaguts,
així hi vas marxar.

El teu esguard fixat a l’infinit;
les teves mans acoblades en dits
corbats, on per un instant
van fer-ne de safareig
a les meves llàgrimes;
les teves arrels dipositades
en un cossiol de fusta enllustrada,
per a que més endavant,
en el més enllà,
et poguessin trasplantar de nou
a aquesta terra nostra i, de tots.

Hi va ser en aquell temps,
quan desconsoladament,
hi vaig aprendre a viure sense tu,
quan novament, em vaig mirar
als ulls d’aquella noia de disset anys
què aleshores, acabava de conèixer
a un noi de disset anys i, que
tots dos plegats, emprenien
tresqueres, per endevinar-ne
el sentit de les seves vides,
amb llambregades llostrejades
d’espurnes i, amb cors caramelitzats.





Adela Payá i Prats





                                           

PROU D'ENGANYS...

LEONORA CARRINGTON
( 1917-2011 )



PROU D’ENGANYS...!

Aquest acomiadament teu
de paraules rancunioses,
de portes barrades amb claus
i, forrellats,
de vidrieres amb cristalls
fumejats, a quina cosa van
obeir, sense cap sentit,
quan, fins feia poc, a les nits,
m’acaramel·laves de paraules
dolces.

Quin disturbi et va fer emprendre
canvis a les cartes de navegació..?
Quina excusa misteriosa
et va fer girar de sobte, el timó
del nostre vaixell...?
Potser, et vas encegar de rajolins
safranats i, tot ho vares tergiversar..?

Aleshores, quin amor més frugal
hi vam viure.!
Quan jo hagués volgut acomiadar-me’n amb mans acaronadores a sobre dels turonets a les teves galtes;
neguitosa entre dits endolcits de maduixes, d’anar perfilant-te els teus llavis setinats;
de pronunciar-te'n paraules enternidores
amb xiuxiuejos de sons, què a les teves oïdes, haguessin obrat el misteri de posar-li’n ales al teu rostre.

A dintre de quin batibull d’enderrocs
em vas instal·lar-hi i,.... per què..?

Hi van ser tan cruels aquells bescanvis sense cap enraonament, per què sí
i, per que no...!


Va ser en aquell temps que m’hi vaig adonar de l’existència d’éssers
que a cada revolada, es trasmuden
en mil formes diferents,
i, que per por a veure’s
a si mateixos, adquireixin formes
contràries, a les quals, ells, no
s’hi ajusten.

El motiu, el desconec...!

No s’hi pot fer-ne tots els jorns
literatura de la mateixa vida,
n’hi ha que viure-la amb el cor
a vessar de sentiments sentits
i, no pas, d’emotivitats fingides.
Les estimes autèntiques s’asseuen
en fonaments ben aprofundits.


Has decidit viure com a ploma
bressolada per les ventúries,
negant-t’hi les arrels d’arbre
mil·lenari.

Tanmateix,.....Si us plau:
No continues amagant-t’hi,
aprèn d'una vegada, a dir-te'n veritats...!
                   




          



Adela Payá i Prats


     

AMOR A LA CORDA FLUIXA...

VÍCTOR MANUEL REDONDO
“Mantenir-ne L’equlilbri Ens Costa El Seny…

                                        

AMOR A LA CORDA
FLUIXA...!

Un amor de llengües capolades
fent xixines a les vocals
i, les consonants;
de boques closes
on les dents donant pas als
bufaruts, fan solfejades mudes,
omplides de moltes pauses
i, d’un caramull de silencis;
de besades petrificades
a sobre de llavis,
que s’hi quedin ajagudes,
com adormides:
fongs de molses envermellides
niant com closques de cargols.

Un amor de pells glaçades
hivernant en grutes d’óssos,
apagant flames enceses
al davant de les figueres,
amb promeses no acomplides
d’homes espaordits que no han
sabut defendre el seu amor
al davant de ningú ni al
davant d’ells mateixos
i, que per més ingrat, que hi pugui
semblar, a les estimes,
les han barrejades amb garlandes
de pellofes alienes.

Malgrat tot això, el més trist,
és no haver-ne sabut estimar
a través d’un mateix i, reviure’s
de mil formes, falsejat...!

Un amor d’orelles eixordades
que cap cosa no volen escoltar-ne
quan s’apropin les paraules
adients i, s’hi tanquin en banda,
arreplegant-se com ventalls
amb dibuixos ben grotescs.

Un amor fent literatura de les
seves escomeses d’aprenent
d’escuder,
però que malauradament
res no en sap de les volences.

No poden haver-hi tendreses
en ments dubitatives i,
en cors eixorcs, que de l’amor
fan desequilibris, a sobre, de cordes
funàmbules....L’amor en acció,
n'és l’equilibri autèntic, que ni
tan sols, precisa de maromes
per a sostenir-se’n..





Adela Payá i Prats




                                          

DESCONSOL...

CHRIS MARS ( 1961 )
 " La Compassió
dels Condemnats "
                                        

DESCONSOL...!


Em sentia com ells,
em feien tanta llàstima
veure’ls tan perduts.
Hagués volgut abraçar-los a tots plegats i, retornar-los la seva salut mental.

Un, dels malalts s’hi passava
el dia agafant mosques,
fins i tot, tenia el seu cos ben contret,
tota la jornada empaitant insectes
per totes les raconades.

Un altre, s’arrossegava pel terra
des que s’aixecava del llit, fins la nit,
mossegant els cordills de les sabates
dels seus companys,
dient-nos a tots, que ell n’era una
serra elèctrica .....i, reia que reia,
sense saber-ne el per què.

A més d’u, els fascinava això
de llevar-se’n els pantalons i, dir-nos que el rellotge se’ls havia detingut,
que ja no els hi feia :

Tic-tac...!

Un món ple de moltes excentricitats
però què si et paraves a reflectir-te’n al fons dels seus ulls, tan sols hi trobaves que solitud.

Gairebé tots s’hi sentien com atrapats al bell mig dels viaranys, atemorits
i, com bloquejats en un món a dintre del qual, ells, no en tenien cap ni una participació.

Algú, de sobte, es posava a plorar
i, et deia que li havien robat les
emocions i, els sentiments, que res
no podia sentir-ne a dintre seu,
que n’estava tan ressec, que n’hauria de beure’s totes les fonts
de la contornada i, encara
no en tindria prou...!

A més a més, n’hi havia qui
et contava què en tenia un bes mineral a sobre dels seus llavis, que els hiverns eterns, el Sol, l’escalfava de paraules dolces, a aquell petó, fet de rocam.

I, hagués volgut plorar amb ell,
invocar els sortilegis d’Aladí
i, de la llàntia meravellosa,
demanar-li al seu geni almenys
un desig immens,
l’afany per poder-ne guarir a tothom de les seves malalties,
és clar, que n’hauria de ser un anhel perllongant-s’hi al llarg del temps.

Potser el geni m’ho hagués denegat
però almenys ho hauria intentat...!

Ara mateix, Yoli, s’hi nega a sortir
de la seva cambra i, en posar-li’n la roba i, estiregassar-la de les seves mans, invitant-la a traspassar el llindar de l’habitacle,
se n’ha posat a escridassar com un
nen, alertant a tothom.

Res a fer....Injecció i a fer nona...!

Fins a quan...?
El metge res no ens diu...!




Adela Payá i Prats