CRIATURES METAMÒRFIQUES ...

                                  


WILLIAM  BLAKE
 ( 1757-1827 )
“ La Nit De La Joia De Enitharmon
( 1795 )

                                  

CRIATURES
METAMÒRFIQUES ...!

T’han arrencades les teves delicades
ales, fins al punt de romandre elles
immobilitzades, fugitives a dintre
d’una nit inquietant, sentint-te
famolenc de tendreses i, desconsolat arran de les alborades...?

T’has visualitzat com un <ens> ben
desemparat, sense tenir-ne cap lloc
on anar-hi, ni on deixar caure el teu
afligit cos, ni àdhuc, poder estendre
els teus entumits braços, aleshores,
d’aram...?

Tant d’amor cerquen els qui d’ell
en són desposseïts....!

Has trobat en el vaivé de les ones
el teu camí i, t’has deixat arrossegar
envers les profunditats de l’oceà,
on abissals éssers, encara hui per hui, és impensable que hi visquin...?

Has hagut de preservar les teves mans al fons de les teves butxaques perquè estaven alabastrades de no estrènyer les mans d’altres presències estimades...?

S’han fosos els teus ulls a l’interior
d’un esguard esquívol i, després s’han esvaïts entre les ombres dels silencis..?

Has volgut ser-hi per un breu instant:
raig, tro, llampec, il·lusionista, mag,
trapezista i, sobretot has delirat per
nevisquejar a sobre de les muntanyes
i, cobrir-les totes de blanc per
a tot seguit, visitar a Zeus a l’Olimp
i, poder dialogar amb ell....?

N'has pactat amb els déus, cocrear
junt amb ells, en els estrats celestials i, diluviar pluja de color enverada a sobre dels deserts, per a difuminar-los dels seus colors ocres i, transcendir-los en fèrtils oasis....?

Has segut artífex de serpentejats
laberints, on tu hi has sortit victoriós des de l’inici dels senderols a l’acabament
de tots aquells trajectes ...?

Has encisat amb la teva màgia
als incrèduls, a eixos, que només
amb les seves llambregades tot ho
enterboleixen, fins als astres amb
les seves ullades desllueixen...?

Has eclosionat en l’espai,
descomponent-te en partícules
lluminoses, irradiant-se a sobre dels
umbracles, on mai la llum no s’hi va
atrevir a incidir-hi...?

Si així no és, i és probable que no
ho sigui, tanmateix, he de dir-te,
què els teus èlitres, encara del teu cos no han brollat, ni tan sols han germinat:
són petites erupcions perlades,
que comencen a esgarrinxar els primers plecs de la teva pell, on n’hi ha tot un regalim de gotims ensangonats.

Òsculs labials, que t’han produït
eixa la teva ràbia, el teu turment,
el teu dolor, la teva desesperació
i, eixes terribles ganes de trencar
el teu plor, fins a deixar-te’n eixugar
les llàgrimes per aquells que ja han
après a compadir-se’n dels humans
i, que ja han emprès els viarons
del consol i, de la saviesa.

Nosaltres, els desproveïts
d’ales, ens hi queda un llarg camí
per a fer-ne la nostra metamorfosi
en essències alades:
 els propers àngels esdevenidors....!





Adela Payá i Prats