EN EL LABERINT…

            BRIDGET TICHENOR
                   ( 1917-1990 )



EN EL LABERINT…!
( Un Relat Curt )


A rodolons, donyets i elfs,
juguen en el laberint
de les Sirenes.
L’home “ trencacors” atret
per les riallades
s’hi apropa arran de botes
cascavelleres,
pensa en dones de fanals
amb idees de conqueridor
i, barrejant peus amb
elucubracions,
una pedra trepitja, tot ben
distret.



De bocaterrosa, sa cara,
contra la gespa
s’hi esclafa: una mica atordit,
libèl·lules dansarines hi sotja
giravoltant al voltant del seu cap.



Una bruixa ben repulsiva,
d’ulls d’azarola i, nas de flautí
a passets de formiga,
se li posa al davant.



Taronges li n’ofereix des de
les seves mans desplegades
amb ungles ben afuades,
que foraden cítrics d’escumes
safraneres:
regalims vessant-s’hi a sobre
de l’home, on les úrpies
de la sortillera els refreguen
a l’entorn del seu visatge
pronunciant-li’n paraules de
sortilegis.



Remoreigs de somnis
enterbolits,
a l’home fan descloure
els seus ulls;
la seva testerola: de sobte,
un embut de queixals,
ròssecs de cocodril,
amb cua perllongada,
de potes força endrapades,
clapades per escates
punxerudes.



Ell, plora que plora,
la Maga, ha desaparegut,
els donyets i els elfs, li cantussegen
amb veus d’esquellerincs..


“ L’home cocodril ha ressuscitat...”


Ell, hi pensa que mai cap muller no
el voldrà.


“ Potser, la monstre del llac
la sirena picapeixos, taral·legen
tots a l’uníson... “


A rodolons, donyets i elfs
s’escarnufen de l’home cocodril,
mentre ell ploriqueja
sense parar,
tot assegut a la vorera del llac,
es compadeix d’ell mateix entre
sanglots i caramells.



La bruixa amagada hi és al damunt
d’una carrasca, bastant arrupida
i, encoberta per plomes de mussol.


L’home desconsolat de la
seva lletjor, a la llacuna
s’hi llença i, la monstre enamoradissa:
la sirena picapeixos,
amb ella se l’enduu, agafant-lo
de la seva cua.


Ell, aterrit, s’hi deixa fer, 
ja la seva bellesa mai no la recobrarà, 
ara hi sembla una baldufa
amb dents de piano, 
serrells de tauró,
raspall de sabates.


Des d’aleshores, que viatja
al fons de les rieres,
guarnit de fang i, de molsa,
tot endreçat d’escames
amb ullals ben afuats i,
amb urpes de metall,
somiant que un dia qualsevol,
la Maga de l’alzina vulgui
davallar del seu seient i,
que amb les seves
grapes de suc de tarongina
pugui l’encís llevar-li’n..



La bruixota riu que riu,
des de les copsades dels arbres...!


Amb beuratges de fulles seques,
a l’home cocodril, tot estiregassat
a sobre del tarquim, mentre el Sol
pren, de cop i volta,
l’ha transformat en un ofidi
i, esclafint el seu riure, li esmenta:
has viscut l’aigua, ara n’hauràs
d’entretenir-te amb la terra,
et queden encara les airines, el foc
i, un altre element, del qual
dialogarem més endavant.


Però sí abans de res, consideris
que la lletgesa no n’és un obstacle
per a seguir vivint, tanmateix,
recobraràs la teva forma humana
amb més brevetat.


I, així va ocórrer com aquell humà hi va ser en un temps: cocodril, colobra, rata penada i, guspira de flamarades;
en acabar el seu procés, la fetillera
acompanyada d’un gran espill,
s’hi va presentar al davant d’ell
i, la seva forma humana li’n va retornar de nou.


L’home ben feliç se’n va adonar
que a dures penes, no hi podia camejar.

En contemplar-s’hi al mirall
va escridassar com un foll..

N’estava ben envellit, amb cabells
grisencs, pell corrugada i, un cos
encorbat....que l’empenyia a moure’s amb molt de destorb.


Aquella dona sàvia li'n va afegir:

Ara en morir-te, que no et queda
gaire temps, acompliràs amb el
quint element: l’èter.

Has d’estar-ne ben orgullós del
teu destí, no tothom assoleix el que tu n’has aconseguit i, en acabar amb el seu diàleg de mots aclaparadors,
un àngel, tot refulgent, amb ales
ben blanquívoles, a l’home ja humà,
se’l va endur amb ell.


A la cric-cric, el conte ja està dit;
a la cric-crac, el conte està acabat.






Adela Payá i Prats