UN CAMÍ, UN DESTÍ....

NATHALIE MONTEL
 " Pour Toujours "




                                          

UN CAMÍ, UN DESTÍ....!

Hi va ser en aquell temps,
quan a la tardor,
tu et despullaves, com els arbres,
del teu fullam caduc,
i, em mostraves el teu cos:
esquelet de tronc i, de brancam,
per a esvair-te en eixa època
i, rebrollar-ne en una altra
de ben diferent.

Hi va ser en aquell temps,
quan les olives moradenques
demanaven ser-ne arreplegades
i, tu, amb els ulls plorosos
els hi vas dir adéu,
com també ho vas fer amb els
magraners i, els codonyers;
ja els teus llavis de molsa dolça
no assaboririen aquells fruits
de la tardor.

Et vas acomiadar de la Mare
Natura i, d’aquell hort,
on tu i jo fantasiejàvem donar-li’n vida, des dels nostres somnis de joventut,
i, ens vas dir adéu, des de la teva
còrpora ja ancorada entre dos mons.

Com els arbres plataners i,
els pollancres, que tant t’estimaves
tots de fulles, desplaguts,
així hi vas marxar.

El teu esguard fixat a l’infinit;
les teves mans acoblades en dits
corbats, on per un instant
van fer-ne de safareig
a les meves llàgrimes;
les teves arrels dipositades
en un cossiol de fusta enllustrada,
per a que més endavant,
en el més enllà,
et poguessin trasplantar de nou
a aquesta terra nostra i, de tots.

Hi va ser en aquell temps,
quan desconsoladament,
hi vaig aprendre a viure sense tu,
quan novament, em vaig mirar
als ulls d’aquella noia de disset anys
què aleshores, acabava de conèixer
a un noi de disset anys i, que
tots dos plegats, emprenien
tresqueres, per endevinar-ne
el sentit de les seves vides,
amb llambregades llostrejades
d’espurnes i, amb cors caramelitzats.





Adela Payá i Prats