T’HAS VENUT, AMIC...

AUTORETRAT

DE REMBRANDT VAN RIJN

( 1606-1669 )

                                    

T’HAS VENUT, AMIC...

Quina trista mirada, la teva,

arribada des tan lluny,

on han desaparegudes

aquelles guspires tant brillants

què en el passat, tot ho enllumenaven.

Esguard somort, llambregades

ben ombrívoles, on al contemplar-me

albiro túnels subterranis

dels quals, dubtes que algú

se’n pugui sortir.

T’has quedat al fons de les grutes,

potser sense voler-ho, i ara mateix,

formes part dels paisatges aombrats.

Fins i tot, les teves paraules, 

res no diuen, semblen retalls de vocables

quequejats i, és clar, que t’han enxampat

els senyors dels umbracles;

has perdut la teva essència humana

i, quan m’emmirallo a dintre dels

teus ulls, no t’hi trobo, tan sols sento

els teus crits ofegats a dintre

d’una gàbia....Al qui sí que hi puc

discernir, n’és al teu carceller ensinistrat.

Has desaparegut, t’has esfumat per

sempre, ja no ets el d’abans, ets

tristament el fàmul dels éssers

de les ombres...T’has venut a tots els

impostors...Ja no m’abelleix

seguir essent reflectida als espills

de les il·lusions vanes i, corrompudes.

Només em resta dir-te: adéu,

i, desitjar-te que un dia qualsevol,

treguis les forces d’on sigui, per a

rompre els teus vincles amb aquests

tenebrosos....

Què la llum t’hi acompanyi....!

Què un jorn qualsevol, aprenguis

a desembullar-te’n dels enfilats

albins, que tan feroçment et tenen

suspès dels cels esgrogueïts, com sí

fossis un titella sense identitat...

Adela Payá i Prats