L’AMOR DESTROSSAT...

      
Jaime Sabines Gutiérrez
(1926-1999 )

                                   

                                        

L’AMOR
DESTROSSAT...!


Ens vam llaurar
de mirades escapadisses,
amb ondulacions
d'ulls cridaners;
de cossos que
cantussejaven
balades de comiats;
de mans esquerpes
amb dits d’èlitres
encongidors;
de llavis amb regust
de picantor;
d’abraçades teixides
amb fils de flors
de dents de lleó;
de besades empeltades
amb molses
d’uns altres llambrots;
d’una inacabada sonata
de rèquiems,
on els Sols titil·laven
de llums tremoloses....i,
les Llunes s’hi negaven
a fer-ne el pleniluni.

Un amor crepusculat
per les temences i,
per no voler-ne
alliberar-se dels seus
seients emmidonats,
estovats pels coixins
oblongs.

Les querences rebutjades,
condemnades,
punides a instaurar-se’n
a sobre de les graonades
 més embrutides
i, força macilentes,
en aquella escalinata cèlica
tota cargolada,
on tan dolçament
s’hi abocava des dels zenitals,
i, al damunt de la qual,
els amants
les van humiliar d’un farcell
de menudències i,
d’un toll d’immundícies,
amb sabates empastifades
de fang i, d’engruts.

Exiliats de les nostres
ànimes de plètora
enlluernades,
hi vam viure tostemps
aclaparats
pels encenalls,
per aquells grums
cendrosos,
què als nostres rostres
s’hi vàrem atrevir a
emmascarar-los.

Malgrat les destrosses,
des de ja feia un temps
els estels ens hi vaticinaven
des dels seus cimalls platejats,
el millor de tots els amors
sempiterns.

Escambells desallotjats
als èters,
ploriquegen absències
dels éssers desamorosits,
què en un rampell
tot ho varen desllorigar,
només,....tan sols,
per la paüra d’estimar-se’n
de tot cor.

Tristament trist,
i, tan colpidor...!

Ens hem negat el nostre
amor per pura covardia,
per no saber-ne
com defensar-ho
al davant dels obstacles i,
al davant de qualsevol;
aleshores, l’hem fet minvar,
fins a xafigar-lo,
fins a difuminar-lo
de totes aquelles grandeses,
què a recer d’ell, ja hi portava
de sobra implícites.

Hem sucumbit,...!

Mentre, tu, hi fas el paperet
d’home vell,
perdent la teva dignitat
al seguiment de còrpores novelles,
jo segueixo fent-me un gavadal
de preguntes, a les quals,
no les hi trobo les seves respostes.







Adela Payá i Prats