DESCONSOL...

CHRIS MARS ( 1961 )
 " La Compassió
dels Condemnats "
                                        

DESCONSOL...!


Em sentia com ells,
em feien tanta llàstima
veure’ls tan perduts.
Hagués volgut abraçar-los a tots plegats i, retornar-los la seva salut mental.

Un, dels malalts s’hi passava
el dia agafant mosques,
fins i tot, tenia el seu cos ben contret,
tota la jornada empaitant insectes
per totes les raconades.

Un altre, s’arrossegava pel terra
des que s’aixecava del llit, fins la nit,
mossegant els cordills de les sabates
dels seus companys,
dient-nos a tots, que ell n’era una
serra elèctrica .....i, reia que reia,
sense saber-ne el per què.

A més d’u, els fascinava això
de llevar-se’n els pantalons i, dir-nos que el rellotge se’ls havia detingut,
que ja no els hi feia :

Tic-tac...!

Un món ple de moltes excentricitats
però què si et paraves a reflectir-te’n al fons dels seus ulls, tan sols hi trobaves que solitud.

Gairebé tots s’hi sentien com atrapats al bell mig dels viaranys, atemorits
i, com bloquejats en un món a dintre del qual, ells, no en tenien cap ni una participació.

Algú, de sobte, es posava a plorar
i, et deia que li havien robat les
emocions i, els sentiments, que res
no podia sentir-ne a dintre seu,
que n’estava tan ressec, que n’hauria de beure’s totes les fonts
de la contornada i, encara
no en tindria prou...!

A més a més, n’hi havia qui
et contava què en tenia un bes mineral a sobre dels seus llavis, que els hiverns eterns, el Sol, l’escalfava de paraules dolces, a aquell petó, fet de rocam.

I, hagués volgut plorar amb ell,
invocar els sortilegis d’Aladí
i, de la llàntia meravellosa,
demanar-li al seu geni almenys
un desig immens,
l’afany per poder-ne guarir a tothom de les seves malalties,
és clar, que n’hauria de ser un anhel perllongant-s’hi al llarg del temps.

Potser el geni m’ho hagués denegat
però almenys ho hauria intentat...!

Ara mateix, Yoli, s’hi nega a sortir
de la seva cambra i, en posar-li’n la roba i, estiregassar-la de les seves mans, invitant-la a traspassar el llindar de l’habitacle,
se n’ha posat a escridassar com un
nen, alertant a tothom.

Res a fer....Injecció i a fer nona...!

Fins a quan...?
El metge res no ens diu...!




Adela Payá i Prats