DECLARACIÓ DE VIDA....

CAMÍ DE LLUM I,
NO PAS DE FOSCAM

                                     

DECLARACIÓ
DE VIDA....!

( Encara que pot semblar-ne
   utòpic no per això deixaré de
   declarar-ho...)

Se n’anem, amb ganes i, cantant, a un indret on ningú no fa malbé.


On tot llueix de pau i, d’harmonia;
on les guerres no existeixen
ni els diners tampoc;
encara menys, les malalties.
On l’energia, n’és lliure i, no s’hi
fa l’ús dels hidrocarburs.
On tothom té cura dels seus
germans i, mai es permet
vulnerar als altres amb
dolences i sofriments.

Se n’anem, amb ganes i, cantant, a un indret on ningú no fa malbé.

A un lloc on els polítics no en tenen lloc;
ni tampoc els exèrcits, ni les religions; on cadascú, n’és el seu
director d’orquestra i,
on veritablement la llibertat n’és evident i, no pas l’esclavitud,
com a la Terra es manifesta tots els dies.

Se n’anem, amb ganes i, cantant, a un indret on ningú no fa malbé.

Cercarem ajut dels germans
còsmics, què ens vulguin tirar un cop de mà
i, a la nostra Mare Terra,
la lliurarem de tots els seus
 cadenats.

Les armes i, les eines nuclears les soterrarem per sempre i, a totes convertirem en instruments musicals.

A la Mare Natura, respectarem
tostemps i, la repoblarem de
més i més vegetació, pactarem
amb els guardians i, amb els
nostres animals.

Ja mai més, a cap ni un, no
els matarem,
fins i tot, hi parlarem amb ells,
nosaltres que crèiem que no en
tenien d’ànimes, i les tenen.

Se n’anem, amb ganes i, cantant, a un indret on ningú no fa malbé.

Els que ací ens hi varen traslladar,
no en tenien cap dret a esborrar-nos les nostres memòries,
no s’hi pot jugar amb tant de
desdeny amb tot el que creem...!

Em nego des d’ara mateix
a seguir fent-ne de rateta de
laboratori, .....Exigeixo els meus
poders lladrunyats i, la meva
connexió amb les energies de la llum..

Adela Payá i Prats

          

         

         


                                       

UN LLOP PER UN DRAC...

                                         

UN LLOP

PER UN DRAC...

Aquell racó ben amagadís

on de tant en tant, hi vas

a contemplar les Plèiades

a les nits,

arrossegant-te a sobre

del rocam, com molsa apegalosa,

no és la teva llar d’antany...

La teva ànima ve de la

Constel·lació dels Dracs.

És estrany què en acabar

d’albirar a les set germanes

estel·lars, t’hi transformessis

en un llop, ......sí de cas,

haguessis pertanyut

a aquest lloc ,

ho hagueres fet en un bouet...

Potser no hi has mirat bé el

teu aspecte, en finir aquest

estat d’encantament...

Tan sols has d’entrellucar-te

a sobre de les aigües d’un rierol

i, te n’adonaràs de la teva

confusió....

El més probable és que el

teu canvi obeís a la forma

d’una Vibria....Estiguis atent

amb el següent bescanvi...!  

Fins i tot, hi pot ser que al

teu darrere embolcallis unes

ales de ben replegades...

Fixat-t'hi...!

Adela Payá i Prats

         

ANANT A LA DERIVA...

               ALFRED STEVENS
                   ( 1823-1906 )
          " Adéus a vora de mar "



                                     

                                  

ANANT
A LA DERIVA...!

Sense rumb, ni destí,
amb brúixola estavellada,
en fa recorreguts
a sobre de les aigües
salabroses.

Jorns emplenats de Sol i,
de nuvolades,
de pluges i, de tempestes,
inciten a un vaixell de vela,
a voler-se’n embolicar
al dessota de l’oceà.


Una nit, els fars envermellits,
li assenyalen què n’és a prop,
d’arribar a terres desconegudes.


Amb ulls de solitud, s’encamina
a fer-ne descobriments d’allò
que ja no li commou.


Massa temps vivint entre
les desconeixences,
i, entre allò
què encara que li sigui
alien, la sorprendrà, potser,
i, inevitablement,
la faran sentir-se'n

més a soles que mai.

Bellugueigs d’una vida,
mai aquietada,
amb cos impregnat
pel salobre cristal·lí,
què als porus de la seva pell,
tot ho inscriuran
de missatges emblavits.


Peus a terra,
embarcació ancorada,
uns nous misteris n’haurà
d’esbrinar,
mapes novells cartografiarà.


Estudis geogràfics
d’una ànima, que no assolirà
trobar-ne un lloc de descans,
on poder asserenar- se.


Les seves energies minven
a mesura que el temps
va fent-ne un munt de 

tombarelles.


El seu assossec més enllà
de la mar i, dels cels,
més amunt de les muntanyes,
vol transcendir els colors
blavencs i, fer-ne inspeccions
d’unes altres cromacitats,

d'unes emocions dispars.






Adela Payá i Prats
               🦋

        

           
                                            

                                   

GAIA ENS PARLA...

                LA DEESSA GAIA



                                    

GAIA
ENS PARLA...!



N’hi ha de camins
plens de clots,
on de tant en tant,
s’hi aboquen
rostres apergaminats,
que hi demanen
clemència i, veracitat.


Ulls vidriosos i,
esquarterats,
esclaten en molts
cristalls,
volent recompondre’s
per uns breus instants,
a dintre dels quals,
poder ataüllar entre
les seves conques,
imatges del passat i,
del futur,
on esquelets, fets
a trossos, indignament,
han segut
llançats entre
focs d’artifici
als esbaldrecs del
terregam,
o ben bé, acoltellats
al damunt d’ares
d’alabastre, en honor
als falsos déus.


Vòmits i, escopinades
vol fer-ne la nostra
Terra i, mostrar-nos-en
tot allò, que al centre d’ella
n’és d’ocult i, d'hermètic,
d’enigmàtic i, també
d’esgarrifós.



Ja s’hi nega a ser-ne
un bagul tancat i,
a tothom, vol explicar-li'n
els seus secrets.


La bipolaritat de
qualsevol acte,
tant n’és a fora com
n’és a dintre..


GAIA ens parla:



Tants hostes
a recer meu
i, els humans,
en sou els més
depredats,
i, els més vulnerats,
sense saber-ne
cap ni un, de vosaltres,
els motius de res.


Qualsevulla essència
creada,
en té el dret
de ser assabentada
dels seus orígens,
i, de les seves finalitats,
només pel fet,
d'haver dut l’existència,
a un verger en continua
evolució.    


Gaia, fuig de ser-ne
la nostra carcerera,
engega molts gresols
i, enlluerna cadascun
dels cors dels humans.


Sent compassió
per tots nosaltres i,
ja se n’ha afartat
de suportar,
a sobre d’ella,
les xàvegues i,
els grillons d’uns
éssers força
escalabrats.


No sóc de ningú i,
menys encara,
d'aquells, que de mi
hi vàreu fer
guanys privatius,
donant mort
a unes altres criatures,
que en tenien i tenen
el mateix dret
que tothom.


Hi sóc com un bressol
momentani
per a tots vosaltres,
que un jorn hi sereu i, a
l'altre marxareu,
no per aquells,
qui s'han designats
per ells mateixos,
amos d'aquest món,
tan volàtils i, efímers
com les fulles
groguenques,
quan en arribar la tardor
es desllorigaran
del seu brancam.


Ja n’hi ha prou, diu...!
N’ha arribat l’hora
de les veritats...!





      

Adela Payá i Prats


     



                                    

POTSER, HI SOM MIRALLS...?

IMATGE: WWW:GOOGLE.COM

                                            

POTSER, HI SOM

MIRALLS...?

Hagués volgut

estar-me’n a recer teu;

m’hagués delectat per

escoltar-ne tota la música,

arraulida als teus braços;

no m’hauria cansat

mai, de acaronar-te’n

tot sencer, de daltabaix;

hauria viatjat amb tu

envers totes les aurores i,

tots els crepuscles;

vers tots els escarpats

i, tots els deserts;

hagués gaudit de

barallar-me amb tu i, de

fer-ne les paus tot de seguit.

Haguéssim pogut

compartir tots els poemaris,

tots els records,

totes les nostres vivències,

fins i tot, hagués fet

l’impossible per fer pujar

el nostre amor,

esglaons amunt

fins les nuvolades més

altívoles;

i, tu, que tan sols, en un dia,

en un únic jorn,

sense paraules,

sense cap tipus de compassió,

sense cap lligam de tendresa,

t’hi vas envoltar de contraforts

per temença a les veritats.

Quin esglai,

quin calfred...!

que pot produir aquestes

contradiccions de dues

essències vivents, on una

es complau per estimar

de tot cor i, l’altra per

anar-hi esbargint

escorrialles de rancúnies,

amb arrels ben aprofundides...

Em pregunto quina classe

de monstre puc embolcallar

a dintre meu, al qui

inexplicablement

sembli ser, que li vas agradar

una mica....!

Ara, n’hauré 

d’enderrocar-lo...!

Adela Payá i Prats

          


                                            

ARREVEURE...

             ALEXANDER POPE
                ( 1688-1744 )


                                           

ARREVEURE...!

No en facis afirmacions
del que no hi hagis de fer,
assumeix els teus dubtes
i, fes per expressar-los
un rere l’altre, sense cap
mena de temença..


No m’enganyis,
si us plau...!


Prefereixo una incertesa
vocalitzada, que no pas
un farcell de moltes
engalipades...!


La veritat, em pot fer mal
només, una vegada,
les mentides,
poden foradar-me'n
per dintre tostemps,
em duu a qüestionar-me
en moltes ocasions:
el per què,
el com i,
el quan,
i, mai no s’hi acaba
aquest afany
per fer-ne giravolts
sense parar,
i, de no entendre,
res de res.



Si vols ser
el meu amic,
n’hauràs d’aprendre
a ser sincer,
és clar, que també
jo ho seré;
si pel contrari,
has cavil·lat
endreçar un joc
d’invencions,
ja pots agafar
la teva valisa
i, marxar-te ben lluny.


Massa cops,
he hagut de viure
aquest divertiment
dels qui gaudeixin
de fer-te creure què
n’hi ha d'elefants
en coves aprofundides,
quan els seus hostes
en són de rates penades,
o què en aquell oceà,
n’hi ha de papallones,
quan els seus íncoles,
en són de taurons.


No m’enganyis,
si us plau...!


Si no n’estàs disposat
a ser-ne un home veraç
i, cordial,
i, no vols anar-te’n,
no n’has de patir
de cap cosa,
que jo ara mateix
agafaré el portant i,
me n’aniré.





Adéu-siau....!





Adela Payá i Prats
              🎈
      

                                            

OBLITS....

          CHARLES BUKOWSKI
                ( 1920-1994 )

                                               

OBLITS....!


Un oblit, pot fer-ne
abstraccions
de proeses,
exposades en milers
de paraules,
però no pas,
haver-ne fet
actuacions
de mots ballarins.


Pot allotjar-ne un
caramull
de dolços afanys,
delmats per les
conveniències
del moment.


Un oblit pot haver-ne
nafrat el cor d’algú, 
què innocentment,
hi va valorar a l’altre,
fins al punt, de creure
amb ell.


De vegades, els oblits,
encofurnen
tantes covardies, com
vocables fonedissos;
en fan brodats als parracs,
per a dissimular-ne
els seus forats
esgarrapats;
i, la majoria de les voltes,
fugissers de les converses
no entaulades,
prefereixen no donar-ne
la cara.


Van a joc amb un món que
es nodreix de paranys i,
d’entrebancs.


Mentrestant, tots els dies,
s’hi fan amagatalls
de cadascuna de les criatures,
a les qui alguns malaurats
les varen destrossar,
sense heure's de posar-se'n
al seu lloc.



N’estem connectats,
disposem de fils llumeners,
que a tothom ens enllaça,
encara que hi som cecs
a tanta venustat.



L’Univers no en fa d’oblits,
tot en ell, n’és acció i,
moviment...!


I, pot ocórrer que allò
que s’hi llanci als espais,
reblert de pues afuades
alhora, també s’hi enclavi
al fons dels teguments,
d’aquells, que tot ho varen
escometre, en perjudici del
seu proïsme.






Adela Payá i Prats
               🌿




                                               

CONTRA- DICCIONS...

LLUNA CREIXENT

LLUNA DECREIXENT

CONTRA-
DICCIONS...!


Una taula menuda i,
ben rodona
els acollia en un mes 
estiuenc.


Quatre mans,
s’enredaven
amb paraules mudes;
quatre ulls,
s’hi enganxaven i,
de tan en tant, 
s’hi intercanviaven.


Ara, ella, en tenia
un ull verd
i, un altre marró,
a d’ell, li ocorria 
el mateix.


Caminaven pels 
carrerons
agafats dels seus 
cossos,
amb braços que 
s’estiregassaven
fins abastir còrpores 
abaltides.


S’hi varen fer 
promeses,
que al llarg del temps,
quedaren incomplides,
i, mentre ella, 
dibuixava
camins d’encontres,
ell, s’hi va inclinar 
per fer-ne
exploracions 
en uns altres
paratges...


El poble d’ella, 
s’hi va reblir amb
les obagues, 
que aquell home,
sense voler-ho, 
hi va abandonar;
al poble d’ell, tothom 
hi va acudir
menys ella,
l’havien barrada
la  estança.


De les muralles 
del castell,
un cos de dona
hi penjava, 
camí de les
exèquies.


Una taula menuda i, 
ben rodona
els acollia en un mes 
estiuenc,
va ser l’inici d’un
acabament
que ella no sospitava, 
però que ell
ja ho havia programat.


Lluita d’energies 
contradictòries,
la llum i, la foscor 
enfrontant-se
cara a cara..


Estat antagònic...!


Una lluna lluint 
del seu abrigall
bicolor, on la llum
tot ho cobriria
o pel contrari, 
les ombres tot ho
enfosquirien.


Ell, s’hi va engalanar
amb jupetí i llacet
de coloraines;
ella, ho va fer amb 
gramalles
aqüíferes.






Adela Payá i Prats
            🎩👚


         




                                          

VAMPIR DEL SEGLE XXI...

IMATGE: www.pinterest.com

                                    

VAMPIR DEL

SEGLE XXI...

No n’estava fet de mel,

tampoc n’era amarg,

simulava una dolçor

a la qual no hi pertanyia.

S’envoltava de tot allò

que no posseïa, a dretcient,

de ser-ne sabedor

que amb aquestes qualitats

a tothom embadaliria..

No n’estava fet de mel,

però sí de gel i, de gebre

i, per on calcigava

qualsevulla cosa deslluïa

de la seva formosor;

amb les seves mans

de bruixot, tot ho

emmidonava

de blanca mort;

amb llambrots ben oberts

s’hi cruspia de les energies

de tots els seus encalcinats...

Un vampir del segle

vint-i-un, que assolia

mantenir-se’n ben viu,

arrencant del seu proïsme

les seves energies,

lladrunyades.

No n’estava fet de mel,

però simulava ser-ne

el qui veritablement

no n’era i, recobert d’urpes

i, d’ullals, empíricament,

tot ho xuclava i, espedaçava

sense cap mirament,

per tal de perllongar

la seva existència...

Emprava l’amor com excusa

per les seves escomeses,

que molts regals li n’havia

fet, a canvi, d’esbargir

als espais un devessall 

d’injúries.

N’era fet d’escates i, 

de teguments endurits,

els seus ulls, dos fanals

enrogits, a vora de mar,

s’estiregassaven fins 

a aombrar-ho tot de fosquedats 

i, de penúries.

Un tirà força subtil, 

fent-s’hi passar per benaurat.

El pitjor enemic, que cap humà

no desitjaria endevinar 

al bell mig, del seu viaró...

Adela Payá i Prats

HI VA VENIR...

Al contrari del que molta gen pensa,

la balena blava no és l’ésser viu més gros

del planeta: actualment hi ha el fong sapròfit

comestible Armillaria ostoyae

(anomenat “bolet de la mel”) que viu a un parc

nacional dels Estats Units i que és,

l’ésser viu més gran del planeta.

                                      

HI VA VENIR...

Hi va venir de ben lluny,

per a fer-ne estralls de l’amor,

per a treure la seva llengua

multicolor i, fer-la girar

de moltes maneres de ben

diferents...

La seva claueta, ell mateix,

se l’havia instal·lada al

darrere del seu coll...

Hi va venir de més lluny,

per a fer-ne escarni de les

estimes i, per a destrossar

les tendreses en escapçalls

d’esquírries...

Es complaïa en tenyir d’obscur

tot allò, que relluïa de brillantor,

i, en feia jocs malabars

amb les paraules,

intercanviant-les de lloc,

de tal mena d’artifici,

que cada vegada en tenien

un significat novell...

Tot ho deien i, res no hi deien...!

Tantes distorsions esclatant

als espais, al mateix temps,

hi van compondre d’un sol home,

milers de versions en plagis

d’aquell mateix mascle...

I qui era ell..? o qui de tots no

n’era ell...?

Tantes confusions..!

tants enrenous...!

tantes discrepàncies...!

tantes interpretacions...!

tantes actuacions...!

tantes falsedats...!

Hi va venir de més enllà

de les llunyanies,

per a jugar amb els sentiments

de no importa qui,

el seu afany més immediat

n’era combatre

en contra de l’amor;

els seus amos, així li ho van

ensenyar i, com un monyicot

ben domesticat, els obeïa,

sense parar esment, amb el que

realment ell, hagués pogut

sentir-ne.

Hi va venir dels Multiversos,

per adonar-se’n què l’únic ofici

que ell coneixia, n’era aquest

d’enllustrar balancins,

per a estar-se’n més còmode,

a mesura que hi anava

passant-li el temps...

De les volences, res no en sabia,

dels cossos tot ho aprenia, l’havien

programat per a viure a sobre

de les pellofes....!

N’era com una mena

de fong sapròfit..

Adela Payá i Prats