 |
| ALCOI, NEVAT |
PARLEM D’AVUI:
LA NEU...
Ja sé que
t’agrada la neu,
i, a qui no li
enlluerna,
contemplar oceans
blancs
franquejant tot
el nostre poble,
pinzellant amb
tonalitats
esclarides, tot
allò, que a les
nostres
llambregades
tant i tant, embadaleixen...
El Sol, aquests
dies, n’és absent,
la lluna li’n fa
companyia,
tots dos, hi són
en llocs fugissers;
el cel n’és una
avinguda
de lliris blancs,
i, als astres, els
han enforinyat
entre cortinatges
de glasses
enterbolides ...
No ens els deixen
ataüllar...!
S’hi senten
sorolls de campanetes,
que potser, les
corol.les albines
fan tentinejar
per a advertir-nos
de l’arribada de
les nevisquejades,
i, en el silenci
de la nit,
és quan amb més
intensitat ens
fan palpitar els
nostres cors,
força esvalotats....
Quin neguit aquests
dies...!
Aquesta blancor
de tan dolça
què n’és, ens
lleva la son i,
ens empenta a
entrellucar
les volves caient,
al darrere de les
vidrieres...
Sempre a la
foscor
ho fan amb més bellugor
i,
aleshores, ja
s’ha acabat això
que dèiem: “ vaig
a fer nona...”
Doncs no, aquests
jorns, més
bé és el
contrari: “Anem a
desvetllar-nos"
I, els ulls,
acaben fent-se amics
dels flocs de
neu i, com ells,
et contemples
surant
amb molta
lleugeresa
des de l’èter,
fins les catifes
ja força blanquinoses
i,
refulgeixes com
ells;
cada vegada, et
perceps
més viva i, més
desperta,
encara que mil
voltes
caus, a sobre,
dels matalafs
lletosos.
No n’hi ha manera
d’aclucar els
ulls...!
Vols retenir-ne
aquesta blancúria
tot el temps del
qual disposes,
i, enllà, des de
l’airecel,
a les matinades,
un rostre revifat
no s’hi cansa mai
d’anar mirant i,
mirant,
com si amb aquest
quefer
n’hi hagués una
missió que
acomplir....
Efecte
hipnotitzador i, ple
de brillantor,
quan dels
firmaments
a la Terra s’hi
fan
declaracions amorosides,
tan cristal·lines
i,
clarificadores...
Un encís d’amor
impol·lut...!
I, qui no s’hi
deixa arrossegar
al capdavant, de
tanta formosor...?
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada