 |
|
PINTURA DELS INDIS
ANASAZI
( CANADÀ ) “ Estegosaurio “ |
HOME
DINOSAURE…
Vas arribar a la
meva vida,
ple de reclams i
d’incerteses...
Amb llaçades de
reguerols
lunars, dels teus
llampurneigs
em cobrires tota
de miratges...
Unes paraules
esquerpes,
trenades
d’improperis,
els teus llavis
balbucejaren
i, a l’albada,
engalanada
de tulipa
l’esbadiares,
desabillant-la de
les seves
solfes de
tamboril...
Enmig de la
matinada
esquitxada de
rosada
m’emboirares de
turments
i, de condols...
Home
Dinosaure...!
De pell de molsa,
ullals de vampir,
urpes de plom,
què a la meva
vida
aplegares una nit
d’estiu
amb l’esguard
punxerut...
Dards de foc,
escopiren
els teus ulls,
sagetes d’iris,
què a la meva
pell aflamaren..
Ara jo, l’albelló
dels teus
mots d’escumalls,
m’he abillat de
dona
encuirassada...
Home
Dinosaure...!
Encobert de
crestalls,
que tantes
vegades
frisares pel
damunt
del meu cossatge,
omplint-lo
d’esberles
i, de tantes
esgarrinxades..
Acarnissada a les
teves
queixalades,
encara que
de tu sàviament
recelara,
regalims de
maduixes
traspuava,
suc de cireres regallava,
brins de nacre
rajava...
D’escurçons,
enverinada,
d’alacrans,
espessigada,
amb llenguatge de
cisalla
tu, al meu cos
lacerares...
De cabells,
estrebada,
arrencares els
meus rínxols,
un rere l’altre,
amb fulgor
de llampec, sense
mai posar-ne
esment, a les
meves queixes,
que molt a dintre
teu,
retrunyiren
d’esbufecs...
Despullada de les
meves
vestidures, com
Andròmeda
a un rocam
m’encadenares
a la vora dels
penya-segats.
Però aquell home,
l’home
desconegut, què
com Perseu
arrossegava el
cap de Medusa,
a tu:
Monstre Marí...!
Ell, et va
enderrocar i, ja per
tostemps quedares
fossilitzat..
Home
Dinosaure...!
Què al teu regne
de penyals
tornares, tot
encimbellat
de pedregams i,
de polsim...
Adés, alliberada
de la teva
presència,
reneixo al món
dels
encantalls...
Borbolleigs de
safirs des del
cel a la terra,
s’hi despengen.
Pluja d’arracades
què a l’èter
embellissin de
sospiralls...
A mans plenes a
l’espai hi
retorno,
acaronada per les dolces
paraules d’un
home d’estel,
que una nova
simfonia
d’oboè i,
clarinet em cantusseja...
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada