 |
| FOTOGRAFIA: RAFA GALLAR |
L’ARQUETA...
Tenia una arqueta
repujada en plata
i nacre.
A dintre d’ella
n’havien
les respostes a
les preguntes
què aquell home,
atresorava
amb tant d’afany...
Quan li
qüestionaves alguna
cosa, a l’objecte
prodigiós,
la seva tapadora
s’hi obria i, s’hi
tancava,
tot d’un seguit,
fins a quedar-ne
ben obturada
o ben oberta,
segons les decisions
i, les
conveniències del seu patró...
I, ben bé, podies
assabentar-te’n
del que volies
preguntar, o pel
contrari, no
obtenies cap contestació,
que n’era la
majoria de les voltes.
Potser, aquell
cervellet enrevessat,
hi pensava què
d’aquesta mena
d’actuació, en deixava
als altres
ensopits en la
ignorància,
mentre, ell, hi
anava augmentant
amb més rapidesa,
la seva puixança
devastadora...
Amb el pas del
temps, hi va emmudir
de debò, mentre
la seva capseta
se n’omplia de
totes les respostes...
Sols què aquest
cofre, hi responia
a destemps, el
que no hi corresponia.
Aquest llepaire
amb veu metàl·lica,
hi va passar de
ser-ne considerat
un home poderós,
a ser-ne
un boig, amb molt
poques cabòries...
Ell i, el seu
cofre, hi van ser tancats
a la casa dels
bojos, ...Ara hi pensa
que la seva veu, ha
segut segrestada
per aquest estoig
i, reclama
la seva ràpida
alliberació i, què li
retornin les
seves cordes vocals.
El metge afegeix
que no en té
de recuperació i,
què en aquell
lloc, s’hi
estarà, possiblement,
per sempre ....
Al lluny, s’hi pot
clissar a l’home
sense veu, fent-li
colps de peu,
a la seva
caixeta, ara del tot
ben silenciosa...obligant-la
a cada
passa del seu recorregut,
a que hi tingui
el trellat
suficient, com a respondre-li.
Els sanitaris,
se’l mirin i, ja hi
pensin que
veritablement n’és
un cas de ben
perdut.....
Quina llàstima que poden fer-ne
aquestes persones,
quan dels seus
cadafals,
s’estavellen boca per avall i,
ells, capficats en altres andròmines,
cavil·len
que els hi acaben
de coronar amb
fullam de llorer...
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada