ARA ESTIC, ARA NO ESTIC...

ARA ESTIC,
ARA NO ESTIC...!



Hem ballat tota la nit,
encerclats per llumetes
de colors,
que desprenien essències
d’espígol i, de sàndal.

Tota la música l'hem escoltada
al so de dues copes de cristall,
que s’hi colpejaven de tant
en tant..

Hem brindat pels més afeblits,
per tots els desemparats
i, pels qui ara mateix,
hi tenen necessitat de donar-li'n
la mà a algú i, en especial
per aquells què al fons
d’ells, cavil·len que precisen
dels protectors qui els salvi,
quan ells, en són els seus
propis herois.

Ens hem aprofundit endins
de la màgia i, quan ens
hem adonat, transitàvem 

mig embolicats, a sobre,
dels carrerons,
cantant-li a la nit i els estels.

Tu en duies una pandereta 

jo, una simbomba.

Em preguntava d’on havíem
tret aquests instruments...?

Tu, no ho sabies i, jo, tampoc,
anàvem ben fugits i, ara
quan m’he esparpillat fa unes
hores, no t’he trobat al llit.

Déu n’hi do...!

El cap em fa voltes
com si estigués
a sobre d’una sínia.

Potser, també t’he 

somniat a tu...?

No, no és possible, sí ja fa uns
dies que hi som junts...!

Ets real, .....ets real amic...!

Acabo de fer una troballa
què em demostra què sí
que existeixis:
A la perxa del rebedor,
el teu abric marró, n’és
i, de dintre d’una butxaca
sobreïxin els teus guants
negres.....Del teu barret,
el confetti de coloraines,
s'ha desplegat per les
rajoles....I, no puc entendre
on t'hi hagis pogut amagar

sí les claus encara hi són
 al pany amb el forrellat 

ben rodat.


On ets..?
T'has invisibilitzat...?




Adela Payá i Prats