 |
|
CLAUDIA TREMBLAY " Mare i
Filla "
|
PER A LA
MEVA
FILLA
GRAN...
N’hi ha soledats
d’ultratomba,
d’aquelles, què
s’hi vesteixen
amb encaixos
negres...i vels
de fosquedats...
Unes altres,
amaguen paraules
que no volen
ser-ne llançades
als espais,
prefereixen
mantenir-se’n
closes,
arrecerades a dintre de
gargamelles
acallades...
N’hi ha també,
d’eixes, que han
optat per
destruir-ho tot, al seu
voltant, per tal
de romandre
sense ningú i,
fan espetecs de les
seves rancúnies,
a sobre d’éssers
innocents....
La teva, nineta
de porcellana,
la desconec, no
sé on t’has capficat
per a fer-me de
diana
a les fletxes del
teu arc...
Sí tu, ja ho has
decidit, i t’abelleix
què hi sigui fora
de la teva vida,
és clar, que
marxaré i, faré el
possible per no
ser-ne un entrebanc
de més, a la teva
existència...
Com tu, hi sóc un
ésser humà,
què quan li
barren les portes
amb claus i,
forrellats, ni tan sols
intenta forçar el
seu pany...
Ja fa temps, que
tu mateixa, hi vas
concloure
d’enretirar-me del teu
costat, els
motius els ignoro...!
Te’n vas adonar
de la meva
lluita per
sostenir-ne la nostra
família ben
unida...
No em jutges pels
actes teus
i, d’altres
persones, sempre
t’he estimat i,
així serà
tostemps....La
nostra soledat,
tu, et vas
encarregar
d’instaurar-la i,
per molt que
he intentat
d’esvair-la, mai
no n’has estat
disposada a fer-la
desaparèixer....
És la teva
decisió,
i, tristament
n’hauré d’aprendre
a
respectar-la....encara què em faci
molt de mal al
cor i, a l’ànima...
De vegades,
l’amor n’és escopit
en contra dels
qui estimem...
Una lliçó molt
cruel, difícil
d’assumir-la...!
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada