EL TEMPS EN UN SOL
PUNT....
Potser passat, present
i futur
coexisteixen al mateix
temps,
i, aleshores,
no n’hauríem de
parlar-ne
de records, perquè
hi serien vivències de
l’ara.
Tal vegada, sense
voler-ho
tu i jo, hi seríem a
recer un,
de l’altre, vivint el
que ens
hi vam negar en un
espai
de temps
determinat...?
No dialogaríem
retrocedint
enrere, ni tampoc fent
passes
accelerades cap
endavant,
estaríem ben fixats en
un
temps concurrent..
Quin esglai i, quin
calfred
pot fer-nos enlluernar,
sempre ancorats en un
punt determinat,
cada volta,
més i més eixamplat
d’unes quantes
tribulacions
viscudes de més...!
Som i, no som,
s’estimem i, es
rebutgem,
hi som junts i,
separats,
ens fem petons i, ens
diem adéu;
tot, polos oposats al
mateix indret, sense
poder arribar-ne mai
a cap conclusió...
Déu n’hi do...!
Quin mal de cap...!
Ni ens convertiríem
en fantasmes ni seríem
remembrances,
tostemps enclavats en
l’ara
gaudiríem de totes
les possibilitats:
llum i ombra, Sol i
lluna,
cel i terra, i així
fins
a trobar-ne tots els
parells
d’oposats dels qui
podríem
prendre partit....
Quina catarsi per a
tots
nosaltres, avesats a
dividir
el temps en tres parts
de ben
diferents...!
Tothom hi seria,
.....cap mort,
......tots vius...!
Potser fos com una
mena de
negació de la mateixa
mort...?
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada