ALCOI,
DE BLANC...
Ens hem aixecat
i, el poble tot
n’era
abillat de blanc…
Quina joia tan
gran..!
Malgrat el fred
polar,
tot n’era
purificat
sota les túniques
blanquívoles...!
Com els
nens,
he passejat pels
llocs
on els flocs de
neu,
n’eren de ben
gruixuts
i, fent boles i,
més boles
les he
estavellades
contra el buit...
Les mans amb prou
feines
ja no les podia
sentir,
volia escridassar
a tothom
per a que tots
plegats
jugarem com
abans, com
quan n’érem de
ben petitons...
Quan el cos ja el
tenia força
glaçat,.... pels
ponts del meu
poble, me n’he
distret,
llançant a sobre
del riu
ullades d’albí,
mentre ell,
em retornava
rostres
renascuts d’un
temps passat,
de dintre de les
aigües
encalcinades...
Tot avui n’era
blanc,...!
Fins i tot,
aquell dimoniet
de carbonissa,
lluïa
com un àngel, al
bell mig
d’una plaçoleta
...!
Semblava que
tothom
resplendia a
borbollons,
de tendra
benevolença...!
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada