AQUEST VESPRE, HI VA DE PLORS...

                      

AQUEST VESPRE,
HI VA DE PLORS...!



D’una xerrada hi vinc,
la qual raonava
de la vida i, de la mort;
sense voler, he tancat els ulls,
em pesaven força i,
entre uns arcs de mig punt
d’un pòrtic romànic, enllà,
t’he trobat, tot afligit.


Què et passa..?


Allargassaves
els teus braços dient-me com
abans, que m’atansés on tu
hi eres.


Somicava al darrere
de les ulleres fosques;
les teves mans
de trencaclosques
es desfeien i, es refeien,
acaronaven tot el meu cos,
mentre uns llagrimons
immensos, els teus,
em mullaven la meva pell.


Què et passa..? Et vaig preguntar
per segona vegada.


El conferenciant ens disserta
sobre la importància 
de l’acompanyament a l’hora
de la mort.


I, tu tornes a fer-te real al meu
davant, ara hi estem al bell mig
d’unes vinyes.



Els teus ulls clars, com el raïm,
( aquest epítet te’l vaig
treure jo, una nit d’entre tantes,...)
se’m fiquen a dintre dels meus ulls,
volent-me dir alguna cosa.



Què et passa, et repeteixo per
tercera vegada...?


I, tu, dolçament, com mai no ho
havies fet em respons:

Tinc por de morir-me i, de no
tornar-te a veure mai més...!



Aleshores ens hem abraçat
molt fortament i, hem plorat
junts, per primera vegada.






Adela Payá i Prats
             😢
         





                                   

UNES PROMESES ESBRAVADES...

GIOACCHINO ASSERATO
 ( 1600-1649 ) " Prometeu "



                               

                               

UNES PROMESES
ESBRAVADES...!



No n’hi ha aquell
caliu als seus ulls,
com sí alguna
cosa se’ls hagués marcit;
ni aquella empenta
per voler-ne
fer incursions
en uns altres
paratges.
Les seves dèries
semblin segrestades.



Acomodat als fanals 
del seu carrer, 
se n’ha acostumat
a ser enllumenat per 
bombetes elèctriques;
hi va deixar escapolir-se’n
la llum natural de la seva
promesa,
què amb cossos de rebost,
venjativament,
la hi va anar substituint
un munt de vegades,
per faroles postisses.


Ara li’n queda
el record de la
seva malaltia,
fent-li repiqueteigs
de tant en tant i,
la remembrança
d’una dona a la que
sí que hagués estimat,
però que la por,
el va ajocar al seu lloc
de la corralina.



Tampoc n’hi ha
aquella lluïssor
a les seves pellofes ni,
eixos colors enrojolats
a les seves galtes;
el palpís d’uns dits 
el varen impregnar 
de cromacitats
empal·lidides.
Els seus pòmuls s’hi van
crivellar i, dos forats li'n
varen quedar ben oberts.


Aquelles bruixes que
davallaren al Sud 
a donar-li’n la mà a una
muller emmorenida,
en sotjar-la, s’hi van quedar
a recer d’ella,
i, ja mai més no tornaren
al costat del seu estimat;
mentrestant,
un estol de gavines
enfollides, transformades
en aus de rapinya,
a aquell home,
com a Prometeu,
li anaven espicassant
els seus budells
de mica en mica.







Adela Payá i Prats




  
                               

                                

FESTES I MOIXAINES...

                        CÀNEM

                        

FESTES I MOIXAINES...!




Em pregunto com han de ser
les carícies de cànem i,
no pas de sedalines.


Les imagino rabiüdes, amb
un tacte asprívol a la pell,
com volent-ne deixar empremtes
de gerdons envermellits.


Potser, fins i tot, hi siguin
excitants amb eixe toc
d’incerteses, que em dugui
a un estremiment del meu
cos, més enllà del que imaginava.


M’enlluentaràs la meva 
còrpora amb l'oli d’aquesta 
planta o amb la fricció de les seves fulles..?


Ja t’ho has pensat....?


Amb mans fregadisses
de cotna endolcida,
n’és evident què
els clamoreigs als vents
en faran bellugadisses
de qualsevulla andròmina.


Amb els teus escrits porucs
d’un t’estimo, potser anheli
ser acaronada per les teves
mans oleaginoses i, dibuixar-te
un coret a sobre d’una murada
en un atzucac sense sortida.


A les palpentes,
de mans ancorant-se
a les nostres pellofes,
ditades de fulles afuades,
ballaran la dansa
dels desitjos acallats,
i, al entreobrint-s’hi els 
nostres llavis, 
rescatarem aquells
petons albats,
per tal d'insuflar-los
de més i, més vida.


M’enlluentaràs la meva
còrpora amb l'oli d’aquesta
planta o amb la fricció
de les seves fulles...?


Ja t’ho has rumiat...?


Mentre t’ho pensis em baixaré
delicadament
la cremallera del meu vestit,
sargit de tel i, de glassa
transparent.






Adela Payá i Prats





                     

FÀMUL DELS DEPREDADORS...

 Teiera amb la figura d'un     drac.
 Plaça de la Sang. Reus



               

UNA EXPLICACIÓ:


El drac és l'animal fabulós
més conegut en l'actualitat.
De dracs, n'hi ha de moltes
espècies, segons les terres
d'on són originaris i la cultura
que els ha descrit.
Així, tant poden ser considerats
éssers malignes com divinitats
protectores.


A la tradició catalana, els dracs
–explica Joan Amades–
són «unes bèsties ferotges,
de mida gegantesca; participen
de les condicions de bèsties
de terra, d'aigua i d'aire;
tenen quatre potes,
amb unes ungles esmolades
com ganivets. Tenen també
unes dents refilades com espases i
una llengua punxant com
si fos una agulla.


Les seves ales són immenses,
per l'estil de les ales de la rata-pinyada,
amb la punta de cada aleró
acabada amb una aguda punxa.
Quan bramulen fan retrunyir la terra,
llencen un alè pudent que emmetzina
l'aire i mata tots els vegetals
de la rodalia.»





FÀMUL DELS
DEPREDADORS...!



Què bé s’hi està sense
tenir-ne que escoltar
tantes perogrullades;
sense haver-ne d’exaltar
la teva supèrbia;
sense haver-ne de
contemplar
com els teus ulls
en fan saltirons
a sobre de cossos
d’exposicions;
sense anar-ne a recer
d’un mascle
que només senti anhels
per ser-ne lloat i, venerat;
sense haver de

suportar tantes
inclemències.


N’és cert, és millor viure
a soles, que no pas
acompanyada
per tantes vacuïtats.
Els buits, foraden l’ànima,
l’esquarteren,
i, de tant en tant,

triguis un munt
per recompondre-la.


Així, a la llunyania i,
sense mots,
amb oïdes eixordades,
és molt i, molt millor...!


Esguardar-te des de ben
lluny i, amb la meva cuirassa
cenyida hi fa que pugui 

albirar el que sigui,
fins i tot, les teves
impertinències,
les teves mentides
les teves malifetes
i, el teu ostracisme.


És clar, que puc
estimar-ho tot,
però la meva llibertat
no crec que la sacrifiqués
per ningú,
i, menys per un fàmul
dels llangardaixos,
ja m’entens, oi...!


Aprenc amb el teu
comportament
com és això de sotmetre’s
al davant dels teus ídols
d’escates verdosenques,
i, de peülles amb garfis
esmolats.


Què bé s’hi està,
absentada de tu
i, de tots els de la teva sang...!


Ja ho saps, mai no
en vas poder enganyar,
perquè et vaig
clissar tal i, com ets,
des del primer jorn
què et vaig conèixer.
Tanmateix hi puc
estimar-te i, sentir llàstima
per tu, alhora, però
exiliada del teu costat i,
ben desacoblada.


Si faig un pas quàntic
endarrerit,
puc entrellucar-te a dintre
de les grutes,
convivint amb una
munió de dracs malèvols
( també n’hi ha de benèvols...)






Adela Payá i Prats







               

FALSOS DÉUS...

 FALSOS DÉUS...!




S’estè una mà fins
als confins;
núvols de manyoples
arrepleguen
cossos d’humans
endormiscats,
i, els passegen pels
airecels.


Encara no hi sóc 
morta, amic,
no hi vulguis venir a per mi,
ja saps que no seguiré jugant
aquest esbarjo teu,
per anar fent giravolts
a la roda del Samsara.


Des de la teva trona,
ja te n’hauràs assabentat
què els sofriments
només serveixen
per a nodrir a la vostra 
raça d’éssers Sapròfits,
no pas, per a que nosaltres
els humans, evolucionem,
sí és què hem d'evolucionar?


Quants paradigmes haveu
inventat per a tenir-nos
segrestats en aquestes
morades d’indignitats.


No tornis a venir per mi,
ja t’ho he dit, 
no vull continuar
amb aquest el vostre
divertiment.


Aniré a uns altres llocs, 
on els meus germans de llum
m’esperen per a relatar-me’n
cadascuna de les vostres
enganyifes,
i, aquesta vegada no consentiré
que amb les vostres maquinaries
força sofisticades, em féu una
immensa batzegada per viure
on no m’hi vull estar.


Si us plau, no t’atreveixis
a abocar el teu cap pels meus
finestrons, ja des d’ací et dic
que no n'ets ben rebut...!







Adela Payá i Prats






                                                     

PARLEM DEL COSMOS....

                 DOS SOLS


                                        

PARLEM DEL
COSMOS....!


Més enllà d’aquest cel blau,
què hi vegem,...?
Més amunt o més a baix,
d’aquest planeta,
quines coses n’hi ha...?


Ara ens diuen que n’han trobat
un planeta nou, al voltant del
nostre Sol:
Planeta número deu,
l’han anomenat.


Què més coses n’hi haurà que
no sabrem, o potser
en som cadascú de nosaltres
qui amb el nostre
ingeni esbossem el nostre
Univers, o potser uns altres
ja ho fan per nosaltres,
amb les seves màquines
inconegudes.


On som...?


Ens projecten imatges
hologràfiques d’un univers
inexistent...?

S’inventen estrelles i més estrelles,
o tot n’és ben cert...?

Existeixen col·laboradors
de les energies creadores,
que han après a dissenyar
nous mons...?


Ens diuen que hi som únics
al Cosmos i, ja alguns disserten
què en la Via Làctia n’hi ha
un munt d’habitants, fins i tot,
a recer dels planetes que en fan
de giragonses al voltant del
nostre Sol..


Per què volen mantenir-nos
amb les ignoràncies...?


Quin benefici poden extreure
de tantes i, tantes mentides,
potser d’aquesta mena de
obviats, ens volen tenir
més sotmesos...?


Hem vingut a repoblar
amb ments esborrades,
els invents d’uns quants
i, amb quin propòsit...?



Dins de poc, al voltant
de l’astre Sol, no en seran deu
els planetes que el circumval·len,
en seran molts i, molts més,
i, la Terra, tan gran que sembli ser, penseu que només en té una lluna, o n’hi ha d’unes altres
que hi són amagadisses...?



Ara mateix n'he sentit dir
que n’hi ha dos Sols i,
 no pas un.


Déu n’hi do, quin
enrenou.....!


Aquest últim astre descobert,
ja, d’ell en feien menció
els Assiris,
batejat amb l’apel·latiu de
Nèmesi.








Adela Payá i Prats





                                        

RITUAL...

                            

                                 

RITUAL...

Quan aleshores s’estimaven,

ella, li’n va relatar l’historia

d’una tribu africana,

on els mascles esporuguits

per la escassesa de les pluges,

hi van idear fertilitzar

a la Mare Terra amb els

regalims dels seus

efluvis d’ivori...

La música taral·lejava

al só dels tambors i, de les

canyes batusseres;

al compàs dels moviments

amunt i avall,

d’uns homes ajaçats a sobre

del terregam;

ell, li’n va regalar a d’ella

aquell desig, què dels dos

hi va rebrostar amb afanys

de fer-ho realitat...

Aleshores, s’estimaven...!

Aqueix home, entusiasmat

amb aquell conte verídic,

hi va escriure un poema intitulat:

“ RITUAL “

potser ho hagi oblidat,

de la mateixa mena de

menyspreu, que ho va fer

amb aqueixa muller,

però els seus poemes,

encara que mentiders,

tanmateix en parlaven d’amor.

La seva estimada, jamai

no s’explicaria

com en qüestió de segons,

totes les seves gestes amorosides,

n’havien quedat soterrades

al dessota del terris,

de la mateixa manera que

ho havien fet les llavors

germinatives dels homes tribals,

fecundant a la Mare Terra...

Adela Payá i Prats

          

UN PERSONATGE ANTI-HUMÀ...

UN PERSONATGE
ANTI-HUMÀ...!


Aquest personatge
força delirant
s’hi posa clàmides
novelles,
cada vegada que n’ha
de trepitjar un cos
esculpit de caragoles.


Canvia de colors
com ho fa l’aurora
i, dels seus mots
degotegen tintures
virolades, ...fins arribar
el crepuscle,
on tot, ja adquireix
unes cromacitats
d’obscurantisme.


De peus obrint-se
entre les seves
escopinyes,
a la terra forada
de clots emmorenits.
I, a dintre d’ells, declama
paraules de grums
enterbolits.


Les veritats les amaga
al fons de les esplugues,
de tan esfereïdores
que pogueren ser per als
hostes de la Terra;
les mentides, hi són com
corretjoles repiquetejant
a tothora..


Engalana el seu cos
des dels esquitxos
de les vanitats i,
des de les alçades
de les prepotències.



Armaris de paret, en
guarden un caramull
de disfresses amb
perruquins de totes les
coloraines.
Ungles postisses
als calaixos,
poemes d'una amant
amb essències de violetes.


Emprat com portador
de les malvestats
acompleix el seu paper
a la perfecció.


Missatger dels
llangardaixos,
posarà en acció
els plans que a tothom
confondrà, des del cap
fins als peus.


Muntarà grans espectacles
per tal de nodrir-se’n
de les energies
dels seus presents,
on cap ni un,
no en serà conscient
dels paranys encoberts.


Sempre a l’aguait,
transgressor
de les bondats,
tot ho voldrà
capitombar al seu
beneplàcit.

Sort, què d’una altra
banda, també en són
aquells què amb
cossos de neulines,
tot ho equilibraran.







Adela Payá i Prats
            🎭

ROSTRES ESBORRATS...

EDUARDO MATA ICAZA
 " Rostres Esborrats "




                           

ROSTRES
ESBORRATS...!





Aquest entramat
d’imatges repetitives,
on un, ja s’hi exhibeix
en excés, me'n fa una mica
de vergonya.


És precís tant de
narcisisme;
haver de desfilar de seguit
al davant de tothom;
mostrant sempre
les mateixes
poses i, figuracions.


Tots hi som, tots hi fem coses
meravelloses.
Sembrem camps daurats
amb les nostres llavors.
Ens envellutem d’espurnes
només pel fet de venir ací
a la Terra i, aquells que
confrontaren les pitjors
calamitats, gairebé, ningú
no els hi ha dedicat ni dos
versets, cap solfejada,
menys encara, ni un retrat.



Quants germans nostres,
hi vam albirar amb cossos
cadavèrics,
als camps de concentració
nazi, puix els seus rostres
es difuminaren
de transparències,
quan l’única cosa que hi van
poder fer, n’era sobreviure
malgrat la mancança
d’aliments,
de respecte i, de dignitat.


Cap esbós de les seves
existències,
alguns oblidats per sempre,
uns altres, gasificats,
petardejats,
humiliats, arreplegats 
a sobre de carruatges,
com si fossin palla
per al bestiar.




Enclavats en foses comuns,
disparats amb un tret al cap,
perquè n’hi havia que acomplir
amb el programa de desfer-se’n
dels humans.


Els supervivents, ni al seu país
els varen acceptar i,
com transfugos en van recórrer
el món d’ací per allà.


Exiliats de tantes guerres
diabòliques,
sense nom ni visatge,
mentre uns quants,
a totes hores, ens mostren
els seus cossatges i,
els seus rostres,
des de cadascú dels
seus angles.







Adela Payá i Prats
             🕴



  
                           

CONTRA LA MATEIXA VIDA...

                                      

CONTRA

LA MATEIXA VIDA...

Alguns, ja,

amb els seus missatges

inscrits al seu genoma,

acompleixen

els plans establerts

pels dissenyadors

dels humans...

Tantes aberracions,

tantes anomalies.

El seu objectiu n’era

rebel·lar-se’n

contra la llum...?

Programes on n’havien de

confrontar als homes

en contra de les dones;

barreig d’ideologies polítiques

i, religioses, 

per tal de provocar-ne

tantes i, tantes discrepàncies;

paradigmes d’esclavisme i,

de submissions;

per fer-nos creure les vileses

més monstruoses...

L’humà al servei dels seus

falsos déus, vivint el contrari

del que hagués volgut

manifestar-hi tot d’un plegat.

Què hi fem ací, sí ja la nostra

presència hem de negar-la 

a cada passet del nostre viaró...?

Sí a més a més, les nostres

lluminàries les volen dinamitar

amb els seus aparells força

sofisticats...

També haurem de querellar-nos

després de la nostra mort física...?

A quin joc estem jugant i, 

per què aquest empeny 

incorrupte de voler-ne destruir 

i, malejar les energies de l’amor...?

On són els nostres aliats, que

com tothom deambulen

sota les obagues...?

Adela Payá i Prats

     

LLANÇANT CORETS...

STICKER D'AMOR

                                        

LLANÇANT

CORETS...

Un desig

de cor envermellit,

li’n llança a una nina

de purpurines;

de cop,

se n’havia fet oblidadís

què ell, ja hi va acompanyat

a la seva vida.

Uns afalacs tendrívols

dibuixa

amb lletres de coloraines

al damunt d’uns rostres

de nimfes emmorenides.

En recobrar el seu seny,

ja ha pogut rememorar

què ell, no hi va a soles

pel món..

Aleshores, s’hi pregunta

per què a dintre d’ell,

arrecera eixe delit, per

a donar-se a conèixer

al davant de tantes

i, tantes mullers;

sí ell, ja té la sort de gaudir-ne

d’una companyona del camí.

Malgrat tantes i tantes

reflexions, d’on li neix

aquest afany per seguir-ne

conquerint a un grapat

de femelles, de les quals

sembli ser, que no pot

prescindir-ne..?

Potser encara no ha après

a estimar de debò...?

O això de les volences no

li’n complau gens ni mica,

quan al rerafons, a tothora,

ja n’hi ha d’una altra,

que supleixi el paper de mare

capficada...?

Adela Payá i Prats

           



                                   

AMB PASSES D’AGULLES...

SALVADOR DALÍ ( 1904-1989 )

" The Persistence of Memory "

                             

                                    

AMB PASSES

D’AGULLES...

He mirat el rellotge

dels adéus, amb agulles

que com llapisseres afuades,

en feien anotacions a sobre

de les esferes.

Ara, fins i tot,

ja m’hi puc riure,

encara que abans

em costava d’esbossar

un somriure lleuger.

També hi puc refulgir de

saviesa solitària;

temps enrere, n’era una

criatura destinada

a fer-ne de moble, de quadre,

de brisall, de sanefa i, d’altres

apèndixs de més.

M’he alliberat de cadascun

dels carcellers,

què amb anhels de lloances

a sobre de les ares

i, dels cadafals,

deliraven a cada segon,

per ser-ne llorejats amb corones

de fulles balsàmiques,

mentre jo, n'havia d’agenollar-me

al seu davant. 

Del regne dels elogis

me n’he pogut escapolir,

no vull fer-ne de fong de cap

arbreda i, tanmateix la vida

hi sigui força evanescent, 

la vull fruir per assaborir-la

i, no pas, per a ser-hi xafigada 

com graonada embrutida...

Els temps de les dolences

se n’ha precipitat pels túnels

del passat i, enllà uns cucs

afamegats se l’han engolit.

Al capdavant de les negacions,

en no voler continuar

pels senderols, on tots aquells,

ansien per enaltir-se'n 

dels aplaudiments,

me n’he trobat amb amics

d’uns altres paratges, 

que ja hi preparen escenaris 

de benaurances per a tothom.

Amb passes d’agulles 

d’un rellotge desincronitzat,

recorro un espai-temps

de ben diferent, en el qual

els coneguts d’un temps 

endarrerit, 

ja s’han transformat

en uns altres de ben oposats...

Adela Payá i Prats