EL NEN QUÈ TANT I, TANT PLORAVA..

NEN EN UN CAMP DE REFUGIATS.



                                  

EL NEN QUÈ TANT
I, TANT PLORAVA...!



El nen plorava de seguit,
n’havia perdut als seus pares
entre bombes i, metralles;
des que va néixer tot havia
segut un continu trescar
a camps i, més camps de refugiats.


Ara allotjat a un país del primer
món, no s’hi avenia amb res;
l’idioma no el coneixia,
cap cosa no podia entendre.


Els seus tiets hi eren amb ell,
però el que més li agradava
n'eren les llargues hores 
què els nins
transcorrien als parques
sense haver-hi de córrer pels
bombardeigs.


Gaudia d’agrunsar-se a sobre
dels gronxadors i, pujar ben a dalt,
fer-se a la idea què els seus progenitors, des del cel li enviaven un munt de petons i,.....plorava, plorava..


Tant de bo estiguessin vius a recer
d’on, ell, ara mateix, s’hi trobava.


El contrariava molt aquell estat
de pau i, d'assossec,
aquella benaurança que jamai no
n’havia apercebut,
i, s’extasiava amb el seu esguard
contemplatiu, mirant a tothom


Ell, tan tímid i esporuguit,
assegut a sobre d’un banc de fusta, es va sorprendre bastant
quan un noiet amb un baló
de reglament li’n va dir:


Vols jugar amb nosaltres...?


Aleshores, dos ulls, com dos Sols
tot ho varen enllumenar
i, un somriure immens com el
d’una lluna plena, s’hi va engolir
a pleret cadascuna de les seves
angoixes i, de les seves temences..








Adela Payá i Prats
              👬