NINOTETS BLANCS...

NINOTETS BLANCS...!



Per les escletxes de les
vidrieres s’escolen ninotets emblanquinats,
són com borrissols força cargolats.


Ho fan a les nits, mentre dormo;
netegen la casa de dalt a baix;
espanten els bitxos que s’atreveixin a exhibir-se’n;
amaguen tot el què els hi 
ve en gana;
a voltes, s’enduen records
tan menuts, que no els trobo a faltar fins que no passin uns dies.




Les seves veus tan baixes,
amb prou feines, no les puc
escoltar-ne;
ballen i, dansen per la llar,
alguna que altra vegada,
s’hi acostin al meu llit i,
m’abracen pel darrere;
els hi agrada molt beure 
llàgrimes salades,
(sí no ho sabeu, també n’hi
ha de dolces )
i, et consolen pronunciant-te
frases tendrívoles a cau d’orella.




Quan, ells, hi venen, espanten 
a les obagues de la nit i, és aleshores, quan te n’adones 
que pots adormir-te’n
sense cap destorb;
la seva música hi sona com
ho fan els cascavells, sols 
que una mica més
assuaujada, amb solfejades estranyes,  que et fan perdre 
la consciència.


Aquest matí, en descloure els ulls,
a sobre de la vànova, un ocellet
ben audaç s’hi passejava
tranquil·lament, en feia gambirols
amb les seves esprimatxades potes i, a sobre d’ell, un regiment
de ninots esclarits,
li xiuxiuejaven que n’havia
de sortir-se per la balconada.



En restregar-me'n els ulls,
ja no n'hi havia ningú...!


Tothom n’havia desaparegut.
N’era un somnieig...?







Adela Payá i Prats
               👻