 |
|
JUAN
GARCÍA RIPOLLÉS ( 1931)
|
LA FORÇA DE LES
ESTIMES...
(1)
Al pendís dels
teus llavis
n’escric un
verset incandescent,
el qual te l’engoleixis
amb sospirs
entretallats...
Tot tu, lluent
d’amor,
resplendeixis de
centelleigs
i, ara, quan et
contemplo
em sembles més bé
un esquerdill
que no pas un
humà.
Les teves galtes
de melassa
les tatuo amb
llengües
de caramels, i
des d’elles,
un coret de
maduixes
s’entreobri, prenyat
dels seus
amanyacs arreplegats
i,
dels seus xarops encetats..
Confits
d’ametlles ensucrades,
des dels teus
ulls, regalimen,
què amb
xarrupades tendres
em cruspeixen
d’afalacs..
Dos cossos de
braços enroscats
i, de cames
entortolligades,
besllumen de
dintre d’ells
canelobres amb
dues espelmes
enceses;
melmelada
saborosa;
degotalls de cera
de melicotó;
què als reclams
de les estimes
nodreixen
d’aromes
i, d’olors, ......de
confetti i, d’un
caramull de
garlandes brillants...
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada