UN ESTEL
ENS TRUCA...
Les nostres
dorques
què creiem emplenades
de silencis,
a les nits
entonen cançons
amb lletres què hi
fan
al·lusió a les
nostres vides.
Una munió de
serps
entrellaçades,
amb moviments
oscil·lants,
s’enfilen envers
els firmaments,
a l’escorcoll d’aquell
estel
nostre, hui per
hui, força
desconsolat;
el bressolen, li
cantussegen
i, l’ornamenten
de garlandes
acolorides...
Aquella mossegada
als seus
braços llumeners,
que hi fa
declaracions de
la nostra
absència, l’han
gebrada
amb lluentons
platejats.
Sí al cel,
dirigeixes el teu
esguard,
albiraràs aquest
esquerdill, fent
trucades
espurnejades, des
del cel
envers les nostres
claraboies.
No vol donar-se’n
per vençut
i, segueix amb el
seu empeny
de voler-nos
amorejar.
Les nostres
dorques què
creiem emplenades
d’oblits,
són a vessar de
paraules
encara no sil.labejades;
assegudes romanen
a sobre
dels pentagrames,
on les notes
musicals les hi
fan de garfis
sostinguts.
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada