FÀMUL DELS DEPREDADORS...

 Teiera amb la figura d'un     drac.
 Plaça de la Sang. Reus



               

UNA EXPLICACIÓ:


El drac és l'animal fabulós
més conegut en l'actualitat.
De dracs, n'hi ha de moltes
espècies, segons les terres
d'on són originaris i la cultura
que els ha descrit.
Així, tant poden ser considerats
éssers malignes com divinitats
protectores.


A la tradició catalana, els dracs
–explica Joan Amades–
són «unes bèsties ferotges,
de mida gegantesca; participen
de les condicions de bèsties
de terra, d'aigua i d'aire;
tenen quatre potes,
amb unes ungles esmolades
com ganivets. Tenen també
unes dents refilades com espases i
una llengua punxant com
si fos una agulla.


Les seves ales són immenses,
per l'estil de les ales de la rata-pinyada,
amb la punta de cada aleró
acabada amb una aguda punxa.
Quan bramulen fan retrunyir la terra,
llencen un alè pudent que emmetzina
l'aire i mata tots els vegetals
de la rodalia.»





FÀMUL DELS
DEPREDADORS...!



Què bé s’hi està sense
tenir-ne que escoltar
tantes perogrullades;
sense haver-ne d’exaltar
la teva supèrbia;
sense haver-ne de
contemplar
com els teus ulls
en fan saltirons
a sobre de cossos
d’exposicions;
sense anar-ne a recer
d’un mascle
que només senti anhels
per ser-ne lloat i, venerat;
sense haver de

suportar tantes
inclemències.


N’és cert, és millor viure
a soles, que no pas
acompanyada
per tantes vacuïtats.
Els buits, foraden l’ànima,
l’esquarteren,
i, de tant en tant,

triguis un munt
per recompondre-la.


Així, a la llunyania i,
sense mots,
amb oïdes eixordades,
és molt i, molt millor...!


Esguardar-te des de ben
lluny i, amb la meva cuirassa
cenyida hi fa que pugui 

albirar el que sigui,
fins i tot, les teves
impertinències,
les teves mentides
les teves malifetes
i, el teu ostracisme.


És clar, que puc
estimar-ho tot,
però la meva llibertat
no crec que la sacrifiqués
per ningú,
i, menys per un fàmul
dels llangardaixos,
ja m’entens, oi...!


Aprenc amb el teu
comportament
com és això de sotmetre’s
al davant dels teus ídols
d’escates verdosenques,
i, de peülles amb garfis
esmolats.


Què bé s’hi està,
absentada de tu
i, de tots els de la teva sang...!


Ja ho saps, mai no
en vas poder enganyar,
perquè et vaig
clissar tal i, com ets,
des del primer jorn
què et vaig conèixer.
Tanmateix hi puc
estimar-te i, sentir llàstima
per tu, alhora, però
exiliada del teu costat i,
ben desacoblada.


Si faig un pas quàntic
endarrerit,
puc entrellucar-te a dintre
de les grutes,
convivint amb una
munió de dracs malèvols
( també n’hi ha de benèvols...)






Adela Payá i Prats