LA PUIXANÇA DE LES PARAULES...

ISABEL KUMERZ " Mar de Paraules "

 

                            

LA PUIXANÇA

DE LES PARAULES

( Les accions dels pensaments,

mitjançant les nostres paraules,

poden fer canvis a l’eix espai-temps...)

Amb uns claus i, un martell,

un forat lluirà per sobre

de la fusta o les murades,

i, encara que s’hi pugui dissimular

enllà, romandrà..

Amb mots feridors, un esbaldrec

a l’ànima, li escaurà;

si vols esborronar-lo de dins d’ella,

un temps n’hauràs de deixar

transcórrer...

A la fusta i el formigó amb massilla

les seves obertures podràs encobrir-les,

però les del cor, tal vegada, empremtes

per sempre s’hi quedin impreses...

Aleshores, n’hauríem de mesurar tot allò

què als altres els expressem amb llavis

de vitet...

Hem de consirar que tal volta,

el que bramen com els ases,

puguin ofendre als demés, inclòs

el mateix Univers:

tacant-lo d’ombres, fent

que bescanvií guspires per tenebres.

També a la Mare Natura,

podem incitar-la a que faci

avortaments

de noves poncelles;

o potser als oceans, empobrint-los

de coral·lines;

i, a més a més, als cels, enterbolir-los...

Llavors, n’hauríem de cercar

dolces paraules,

que a tothom endolceixin i,

que poguessin

alliberar-nos a tots,

de l’escalfor dels averns;

no obstant això, als que tant

els hi agradi gaudir de les llengües

en flames, ja les fades

de l’airecel, els hi han arranjat

un raconet especial, ben amanit

per a acollir-los...

En eixe lloc, talment delitós,

llaurat per l’ingeni de les gorges i,

dels barrufets, també se n’ha disposat

de: molt de bitxo,

bastant pebre

i, un munt de xile picant,

on als qui s’hi complauen de la coïssor,

amb molt de gust, s’hi delectaran

d’aquests assaboriments...

Les nostres paraules poden ser

els polsadors que obrin i,

tanquin portals estel.lars al Cosmos,

o ensems a la Natura,

fer-la descloure’s dels seus cortinatges

per a mostrar-nos-en uns

altres paratges, ocultats a propòsit...

Aquestes les nostres veus,

s’allargassen envers l’infinit,

són tecles diamantines,

detonadores d’accions i,

què a més d’això, han adquirit la

capacitat de transformar-ho tot.

Malgrat que ho dubten,

no vol dir que no en sigui possible

la puixança de tot allò

que als espais, llancem

amb les nostres reverberacions...

Adela Payá i Prats

         

RECANCES...

EMILIO PINA LUPIÁÑEZ
 ( 1937 ) " El Beso "

RECANCES...!

Encara no s’ha atrevit a deslligar
la seva llengua dels llaços llagoters,
què com fulles arronsades per les
ventúries, cantussegen balades
ensordidores.

Retruny de mots absentats,
s’expandeixen per les airines.

Sospirs de l’ara i, guspires del passat
l’emplenen l’ànima d’angoixes,
transitant d’un lloc a l ‘altre
com libèl·lula dansarina.

Proper als cels negres
de les nits i,
als cels blavencs dels dies,
al seu cor el trasbalsen
sagetes emmetzinades de dols,
esperant amb placidesa
el seu replegament,
al niu on s’hi arrupeix.

Dels firmaments s’hi despengen
núvols d’esquellerincs, a sobre
de les teules penjadisses,
anuncien l’arribada
dels guardians recollidors,
i, malgrat què les paraules
segueixen emmudides,
a l'hora esmorteïda dels esbufecs,
tres vocables sibilants, delejarà
per pronunciar-ne, lamentant
cent mil vegades, no haver-los
vocalitzat temps enrere i,
més encara,
no haver-ne tingut la coratgia
de transformar-los en esdeveniments.

El tren de l’aurora, ara travessa
el món sencer, amb els seus tres xiulets,
cobejant deliris, per fer-ne parada
als olivars i, als prats on creixen
campanetes malves......Mentre,
un home d’atzur, a les nits enlluerna
amb el seu vestit d’estel refulgent








Adela Payá i Prats



                        

POEMA DE FRANC GUINART P.

                                  

                                     

PER A TU, ESTIMAT

AMIC....

Estimat amic,

n'ets un poeta singular,

amb uns pocs versets,

has aclaparat

un univers

i, amb unes paraules

senzilles, has emplenat

tots els capolls d’erugues

d'ales de papallones,

amb delers de descobrir-ne

la llum del Sol

i, la immensitat dels cels

més enllà, de les fulles

de la morera....

Adela Payá i Prats

LA CASA HOSTIL...

Joseph McGurl nasqué a Massachusetts
en 1958
“ Casa Antiga “



LA CASA
   HOSTIL...!

(Relat curt escrit fa molt de temps
 baix l’efecte d’uns sedants....)

Sóc hostessa d’aquesta casa
esquerpa, de la qual, tots,
ja hi fa temps que han marxat.

Uns de sabates voladisses
fins als cels, s’han enlairat;
uns altres, per nous corriols, han
poblat llars nacrades.

Em pregunto sí ja haurà arribat l’hora d’esvanir-se’n, envers uns altres paratges,
on els records del passat, deixen
d’anellar-se’n a dintre meu.

Aquesta feixuga càrrega d’ésser
la sentinella i, la guardiana de tantes vivències i, de tantes històries, em té corpresa,
arrelada dessobre d’un terreny
del qual, me'n vull escapolir


Només necessito que algú amb
mans de ferro,
tingui la coratgia d’apropar-s’hi fins ací i, què a empentades
arrenqui i, estiri amb força
d’aquests filaments,
què al sòl, em tenen retinguda.

Aquest habitatge, adquireix
tantes formes i maneres,
que de vegades, llangueixo
quan al davant meu,
musells famolencs s’obrin
de bat a bat i, m’engoleixen
a corre-cuita.

Altres vegades,
ombres agombolades,
em persegueixen per tots els racons
de les estances i, en cap moment,
no em deixen folgar,
en tant que unes veus desconegudes, en fan remoreigs
a l’interior de les meves oïdes
i, aleshores, penso
que me n’he tornat ben boja.

He de anar-me’n prompte
d’aquest lloc,
abans que perdi el poc seny
que tanmateix em resta.

M’hi aboco als finestrons i,
a les balconades de l’habitatge,
cercant una mica d’aire
que poder respirar-ne
perquè m’ofego, tostemps, m’asfixio
i, els seus íncoles, quan venen
ho fan de ple i,
amb moltes ganes de brega.

Els hi dic que n’estic ben esgotada
i, que ja va essent hora que emigrin
als seus orígens,
però ells, s’hi queden, han decidit
martiritzar-me.. !


No sé com m’ho faré
per a deslliurar-me’n d’ells
i, potser que malgrat que canvií de casa, tal volta, al darrere meu, s'hi arreceren.

Així que no sé quina cosa n’hauré
d’escometre, em sento com sí estigués a dintre d’un quadre negre de Goya,
tota franquejada de monstres i,
de fantasmes.

També hi sóc com l’home que
escridassa al llenç d’Edvard Munch.


Pintors, inventeu uns pinzells
que en facin esborralls de tot això,
què a les nostres vides, no desitgem
que s’hi aparquin.
Pintors, agafeu de les meves arrels,
al dessota del conreu, aquests fils,
que ja comencen a sobreeixir- ne  tots força esfilagarsats.

S’hi poden fer tantes i tantes
brotxes....!
Anem-nos-en a esborronar totes
aqueixes borumballes,
què a les nostres existències paralitzen.

Quina joia més immensa poder
prosseguir el camí, sense tantes angoixes,
quan als nostres cossos oprimeixen
i, aniquilen d'executar qualsevol
moviment.

La vida vol acció i, ulls fulgents,
on els esguards contemplin espais nítids
i, cristal·lins on s’hi pugui escoltar
música embolcalladora
i, on les nostres ànimes, puguin
totes plegades,
reblir-se’n dels estels i,
dels seus llampurneigs.


Gràcies Pintors...!

Ara ja hi puc andarejar per tots els
viaranys..!

Me n’he fet fonedissa d’aquest fogall i, com les ocellades a l’hivern,
cerco un allau amb més calidesa què a vorera de mar, em dugui eixa flaire d’onades salabroses.




Adela Payá i Prats


                   

PICAROLS...

ARTHUR JOHN ELSLEY ( 1860-1952 ) " Aprenent a nedar "

                            

PICAROLS...

( Quan n'érem de ben menuts, vam viure

històries molt similars...Als nens de la meva

generació....Un mini relat...)

On són les campanetes menudetes,

totes forjades de metall

que en feien abans, per a que els

noiets jugaren amb elles..?

I, les àvies, ...Aquelles àvies

què molt devanides gaudien

de les riallades dels xiquets...

On és aquell guirigall de jocs

i, de somriures que hui per hui,

no s’hi troben en cap lloc,

ni en cap cantonada dels carrerons

dels pobles;

on ha anat a parar tot allò...?

Una nena des del fons d’un pou:

Què no em sentiu nens...?

Vull jugar amb vosaltres...!

Només heu d’esbrossar el terra

i, enllà em trobareu....!

De tant d’amagar-me’n,

me n’havia oblidat que encara

em quedava un bri de vida...

Què no voleu tenir-ne una nova

companya de jocs...?

Escridasseu a les àvies

féu sonar els picarols...!

Traieu-me d’aquest esvoranc

que fugint de l’home del sac,

m’hi vaig entropessar

amb un pedruscall

i, de llavors ençà,

que resto ací, a les profunditats

del terregall, tota sola, sense

pa ni aigua, ni amics amb els quals,

poder esplaiar-me’n...

Les àvies s’hi apropen, garfullant

les seves espardenyes contra el

terris, al son de la dringadissa

dels picarols.....

Amb braços estiregassats i, cordes

ben gruixudes, a la nena soterrada

l’han treta del seu amagatall,

tota ella ben esgarrapada

i, força embrutida,

mentrestant, la noieta, amb un somriure 

ample, el paratge ha enlluernat

i, tothom ha fet esclafir el seu riure.

Les dones grans, la renten de dalt a baix

amb sabó i, aigua de la font, i ella, amb una

veu trencadissa a la xicalla convida a

enjogassar-se’n a l’entreteniment

dels morts ressuscitats...

Adela Payá i Prats

         

FUGINT DE LES ESTIMES...

    

HEM ESTAT SEMPRE ENGALZATS
    

FUGINT
DE LES ESTIMES...!

No hi va ser ella,
apareguent de sobte
quan, tu, hi vas obrir els finestrons;
tampoc hi va ser,
una frugalitat,
ni una ventada passatgera....I
encara menys, un encontre casual.

Va ser molt més, que tot això,...!

Van ser dues ànimes reconeixent-s'hi,
quan ja feia, una llarga durada de temps,
que no s’hi trobaven en eixe anar
rodolant pel Cosmos;
hi va ser un retrobar-se’n de nou,
en el seu passeig pels estels.

Tot hi va ser més grandiós del que mai, tu, no creuràs, ....fins i tot,
s'atreviren a escorxar els seus cors
i, aleshores, declamaren els seus
sentiments, que ja en feia anyades que a tots dos, els havia anquilosat.

Hi va ser més immens, del que jamai,
no podràs entendre, de fet,
fins ara, això què als dos
els va unir, ho han perllongat
amb vivències alienes i, tanmateix,
els hagi destrossat amb més
intensitat per dintre, no han esborrallat
el què tant els hi va colpir.


Malauradament, ell, s'hi va oposar
a l'amor i, tot ho va tergiversar,
s'hi va negar a lluitar pel que sentia i, novament s'hi va transformar en:
l’home de pedra,
en l’home d’escorces,
en l’home de gel,
en l’home de mentida.

Tristament, hi va vendre el seu amor per unes llagoteries.
Tot el que després, arribà
a la seva vida, n'era una calcomania
del que amb la seva amant
acaramullaren.

Tu i jo, hi vam ser més extraordinaris,
del que mai, no podràs sostreure
de dintre del teu cor,
fins que no tornis a engalzar-te
amb la teva ànima i, amb tots els nostres records, de tantes vides viscudes, en molts passats.

I encara així, no hem pogut resoldre
totes les nostres diferències de l’abans i, de l’ara..
Tot roman en punt mort...!







Adela Payá i Prats

L’AMOR...

                     
    
    

TOMAS ALEN KOPERA
 ( 1976 )
                    
    
                    

L’AMOR...!

Tot a la vida n’és un camí de
pèrdues i, més pèrdues al llarg
del temps.

I, sí el amor és etern, ...sí tot
el que sents a dintre teu, n’és
de perdurable, ....n’és d’infinit,
com t’ho fas, per a escurçar
aquests sentiments...?

Els últims trams dels viaranys
hi són plens de dolences i, de
constriccions....És la vida, volent-te
arrencar les teves emotivitats.
Però no s’hi pot, per molt que ella
ho vulgui, .....no s’hi pot...!

Quan has estimat des del cor,
quan el que has assajat, ha segut
des de les profunditats
més insondables,
quan ho has donat tot, fins i tot,
per un no res, n'és gairebé impossible,
que ningú, inclosa la mateixa vida,
t’hi arravati tot el que n'has sentit;
això només et pertany a tu,
exclusivament a tu..

I, sí has volgut de veritat, encara
que aquelles persones, objectes del
teu amor, no hi siguin al teu costat,
seguiràs estimant-les per sempre.

L’amor, no obeeix a raonaments,
només sap de tendreses i, de dolceses..

Per molt, que tothom s’entossudeixi
a dir-te, a qui has d’estimar
i, a qui no n'has d’estimar,
a l’amor, això, no el treu de polleguera..

N’hi ha misteris i, n’hi ha abismes
que ignorem, que tan sols,
la nostra part espiritual en sap,
malgrat que nosaltres,
no s’expliquem el per què de tantes
incerteses.

També pot passar que existeixin
criatures sense ànima,
o què voluntàriament hagin optat per renunciar-ne a d’ella....En aquest cas,
cap emoció no podran copsar-ne
de cap de les maneres.

L’única cosa què veritablement
n'és nostra, és aquella, què hem
concebut arran de l'amor,
amb les nostres ànimes i, els nostres
esperits..

Tot a la vida n’és un camí de
pèrdues i, més pèrdues al llarg
del temps.

Excepte l'amor....Ell, és l’únic
que s’expandeix a dintre nostre;
és com una lluna nova,
volent omplir-se'n de més i, més llum,
envers l'estat del pleniluni.





Adela Payá i Prats



                                           
 

EL PITJOR DE TOT....!

             
ELS AMANTS DE TEROL
Les mans entrellaçades dels dos joves
a les seves tombes...!


             

EL PITJOR
DE TOT....!

Menja compota de pomes
amb galetes, mentre llegeix
un llibre anomenat:

" Dibuixant
   poemes. "

Se n’ha oblidat de les promeses
incomplides i, de totes aquelles
dolces paraules, que un dia hi va
pronunciar al davant de la seva
suposada estimada.

També sembli ser, que aquells
mots on als dos, els feia excel.lir- se'n en calze consagrat, se n’han dissipat
del seu cor i, del seu cervell.

Doncs, ara menja galetes amb
compota de poma, com ho
fan els nens, de ben petitons..

Potser, en aquest retrocés
de vida, trobi aquell paratge,
aquell succés, on a dintre del qual,
s’hi va resistir al joc de les
volences.
Tal vegada, pugui
adonar-se’n de quantes ferides
hi va infringir, sense cap motiu.

Fins i tot, que s'hi faci sabedor
de tot allò, que hi amagava al fons
del seu cor....Qui sap..?

També en menja de pomes i, taronges
i, beu infusions, arrecerat del seu
primer lprimer libre escrit, que s’hi anomana:
" Banyat en lila "

Aleshores, encara atresorava
 algun sentiment
que altre, és clar, que s’hi va
fer oblidadís de tots ells,
quan una revolada de muses,
hi van arribar amb perruques
de coloraines.

El més trist de tot, serà quan
no hi pugui menjar res i,
la seva boca no vulgui obrir-ne;
quan els seus ulls s’hi tanquin
i, ja no tingui ganes de llegir
ni d’escriure’n més poemes;
quan el seu cos s’hi negui a fer-ne
uns passets de més,
pels senderols dels alzinars.

Però el pitjor i, del tot més amarg,
per mi, serà no poder dir-li adéu,
ni agafar- li'n  les seves mans,
entre les meves,
com fèiem en el passat, quan ell,
tanmateix, em deia què m’estimava.

                        
       
             


Adela Payá i Prats

 


                 

UN " ENS " SINGULAR…

                                           

                                          

WILLIAM BLAKE ( 1757-1827 )
" El Drac Roig i la dona abillada de Sol "
                                            

                                         

UN <ENS> SINGULAR…!

Se n’havia arrencat els seus
sentiments u per u, i al seu lloc,
niaven ressentiments.
 La seva ànima
d’ell, s’hi va allunyar i, del cordó platejat, aquesta criatura, se’n va deslligar.

Espedaçat d’emocions,
se n’havia reblit d’un garbuix
de glaçons de gel,
i ara, tot el seu cos engelabrit,
fugia de qualsevol apassionament.

Tot escarxat de gebre,
a les matinades
d’ambre engalanava;
a les nits, refulgia d’obagues
d’escarabat.

L’escalfor a frec dels raigs llumeners
li'n donava una aparença translúcida.

Ell, el no contemplat, ni visualitzat
per ningú, feia esbaldrecs al terra
on poder omplir el seu esperit,
dels remoreigs de les feristeles.

Covador de peixos piranyes,
al fons dels rierols, i proveïdor
de tot tipus de bestioles,
a les profunditats de la terra,
n’era l’encarregat de nodrir
als descendents dels falsos déus.

Quan a les seves preses detectava,
amb ulls de prismàtics
ben engrandits,
si molta gana en tenia,
a mossegades virtuals, s’endrapava
de totes les pampallugues
que dels cossets dels humans
s'hi desprenien.

A dintre d’aquest <ens>
un llinatge de venjança
dormisquejava,
des de molts segles enrere,
què de cap de les maneres,
aquest fenòmen,
no en tenia la intenció
de voler oblidar-ho...

Sempre a l’aguait...!

Estudiava totes les seves
possibles víctimes,
per a cruspir-se’n
de tot allò, què a d’ell
li'n mancava,
encara que volia
fer creure a tothom, que ell,
per suposat,
n’era un humà,
com qualsevol altre....!





Adela Payá i Prats


    

ENCADENATS....

                                  

ROGELIO EGUSQUIZA BARRENA
 ( 1845-1915 )
“ Mort de Tristan e Isolda “

                                  

ENCADENATS..!

El nostre llenguatge encara
que el talléssim de vocals i de
consonants, n’estava fet del
polsim de les nostres aures.

Sabíem més del que ens pensàvem
i, més d’allò, del que no enteníem,
ens reconeixíem de cap a peus,
sense tenir-ne el neguit d’emprar
mots assaonats.

Les nostres ànimes s’hi parlaven
de cossos absents i, de llavis
emmudits;
somiàvem els fets que l’altre
ens arraconava al fons de les
esclofolles;
n’érem mags en desvetllar els
secrets de tots dos plegats,
amagats al fons de les esplugues.

Dues criatures ben nues, totalment
despullades, una al davant de l’altra;
no existien entre nosaltres cap tipus
de tanques, reixes, encanyissats o baldes què ens abocaren a l’oblit.

El nostre llenguatge n’era fet del polsim de les nostres aures...!

Se sabíem de memòria, no precisàvem
de llunes, perquè hi vam ser tostemps
un, l’espill de l’altre.

Tu, com a cel, refulgies dels colors
bruns de la gleva.
Jo, com a terra, em tenyia els cabells
amb metxes de ceruli.

Tu, com a Sol, t’abillaves
de tuls i de gases amb llunars
blavencs i ambres..
Jo, com a mar, em jaspiava de
colorets carbasses amb rínxols
de neví, esquitxats de rajolins
flavescents.

Ens n’havien entreteixit amb
dibuixos que s’hi acoblaven
d’angles i, de triangles
de cercles i, de piràmides,
fent-nos encaixar a la perfecció,
engalzats amb connexions de nous
circuits, pel moment desendollats,
què a cop d’ull,
quan ens hi vam ataüllar
per primera vegada, s’hi van
enferritjar per sempre.

El nostre llenguatge n’era fet del polsim de les nostres aures...!

Aleshores, mai hi vam fer ús dels:
costums,
de les positures,
de les adaptacions,
de les normatives i,
de les discrepàncies;
vam tenir-ne la sort des del principi,
d’estar-nos ben encadellats.

N’érem fets un, a la mida de l’altre,
vam néixer formant part del mateix
imant i, malgrat que ja teníem guanyat més de la meitat del camí recorregut, tot, absolutament tot, ho vàrem desfer.







Adela Payá i Prats

MARE MARETA...

                                   
 

 

MARE, MARETA...!

Mare mareta, Mare Natura,
emplenada de tantes i tantes
coloraines,
sempre acollint-me de
menudeta i, de ben granduseta
també,
amb mans de brancalls,
amb dits de fulles tendres;
on tostemps em llepaves
les meves ferides i, amb
pètals de flors em feies
cataplasmes.

Tu, mareta meva,
què em gronxaves amb braços
de cel i, em feies carantonyes
amb llavis de núvols rosats,
cantussejant-me cantilenes
de dolces brises dansarines
i, fent-me petons de fruits
saborosos.

Mare mareta, Mare Natura,
què a tothora, per mi vingueres
a deslliurar-me’n de totes les
cuca-feres i, què em vas presentar
els amics dels boscos:
les fades,
els donyets i, els éssers de polsim;
amb tots ells, m’hi vaig enjogassar
durant moltes estonetes.

Dels perills m’alertares, fent-me
senyals amb bengales de lilàs i de
safrà;
als guardians m’enviares, per tots
els flancs, ells, en tot moment,
d’humans disfressats, m’alliberaren
de les emboscades i, dels paranys.

Mare mareta, Mare Natura,
que quan tremolava de por,
m’escalfaves amb rajolins solars
i, de vestits de llanternes daurades
m’empolainaves.

Quan el cor el tenia ben esgarrat
de tanta solitud amuntegada,
amb calidesa, m’obries les portes
dels arbres i, a l’interior d’ells,
em deixaves passar,
on a recer del caliu, un savi vell
i, uns nens de color maragda,
em custodiaren dels turments
i, de les sofrences, donant-me
a beure pócimes d’herbes
selvàtiques i, narrant-me antigues
històries d’un temps endarrerit.

En tant que la meva ànima, ja jeia
alleugerida, m’esparpillava de sobte,
en mig de la nit, on uns centelleigs
de lluna blavenca, pel meu finestró
s’hi reflectiren,..... Llavors, viatjava
amb uns noiets abillats de neules
d’atzurita.

Per l’airecel s’enfilàvem, jugàvem
a conillets a amagar amb els estels
i, amb una lluna capritxosa, que tota ennuvolada, s’hi desfeia en esborralls.

Mare mareta, Mare Natura,
sinó fos per tu, ja fa temps
què en aquest planeta no hi seria..
Arropa’m al teu llit de garlandes
argentades i, conta’m el conte
del viatger dels estels.






Adela Payá i Prats