A UN HOME, ENTRE CALITGES...

L’HOME NOU A PRATO
GIOVANNI BATISTA CARACCIOLO
( 1578-1635 ) “ Crist i La Magdalena “






A UN HOME
ENTRE CALITGES...!

Et tinc a prop, estimat,
sento les mateixes cançons
que tu sents,
també llegeixo el que tu escrius
i, el que tu, no dius,
i, saps què, ...et puc veure
sense veure’t, fins i tot,
pressenteixo les teves temences
i, ploro les teves llàgrimes
silencioses, que a ningú no vols
mostrar-ne..

Ara mateix
n’ets l’home funambulista
fent equilibris a la teva corda fluixa,
lluitant per no caure al terra.

Però n’has de saber, que si
cascadeges,
han disposat d’uns llits elàstics
per a que de nou, et retornin
al teu lloc primigeni.

Encara que has blindat tots els teus
finestrons, he pogut traspassar-ne un i, des d’aquells vitralls força
enterbolits, et puc albirar de mica
en mica.

Encara no puc comprendre
com no has deixat que la llum
et traspués el teu cos per tots
els costats;
com has permès que les
rancúnies t’hi posin tan malalt;
com no has après que les malalties
són problemes sense resoldre,
a nivell de l’ànima.

Tots aquests fulls en blancs,
folis nevisquejats i, alhora
ben glaçats, només els has de reblir
amb tot allò, que brolli de dintre teu,
tan sols has de deixar-ne a la teva
ànima, expressar el que sempre
li vas negar i, deslliurar-la dels seus
cadenats, potser de llavors ençà,
que aprenguis a assabentar-te’n
de totes les veritats que amb el transcurs del temps, hi vas acolorir amb pigments bastant aombrats.

També, n’és ben cert, que els teus mots nascuts dels teus primers sentiments
de lluentor et puguin alliberar de tots eixos turments, que et tenen tan sotmès..

Quan en siguis sabedor de tot el què
t’has consentit enfosquir amb flassades de parquedat,
aleshores, te n’adonaràs d’aquelles
escomeses tan sobradament injustes,
que no venien a compte de res, i n’és probable, que et decideixis a la fi, d’obrir-ne totes les claraboies que
amb cortinatges de vellut ennegrit,
hi vas decorar tan sòbriament.

Què la teva ànima s’hi pugui elevar,
què els seus esclats de llum, et puguin alleugerir per sempre.

     




Adela Payá i Prats