LA CASA HOSTIL...

Joseph McGurl nasqué a Massachusetts
en 1958
“ Casa Antiga “



LA CASA
   HOSTIL...!

(Relat curt escrit fa molt de temps
 baix l’efecte d’uns sedants....)

Sóc hostessa d’aquesta casa
esquerpa, de la qual, tots,
ja hi fa temps que han marxat.

Uns de sabates voladisses
fins als cels, s’han enlairat;
uns altres, per nous corriols, han
poblat llars nacrades.

Em pregunto sí ja haurà arribat l’hora d’esvanir-se’n, envers uns altres paratges,
on els records del passat, deixen
d’anellar-se’n a dintre meu.

Aquesta feixuga càrrega d’ésser
la sentinella i, la guardiana de tantes vivències i, de tantes històries, em té corpresa,
arrelada dessobre d’un terreny
del qual, me'n vull escapolir


Només necessito que algú amb
mans de ferro,
tingui la coratgia d’apropar-s’hi fins ací i, què a empentades
arrenqui i, estiri amb força
d’aquests filaments,
què al sòl, em tenen retinguda.

Aquest habitatge, adquireix
tantes formes i maneres,
que de vegades, llangueixo
quan al davant meu,
musells famolencs s’obrin
de bat a bat i, m’engoleixen
a corre-cuita.

Altres vegades,
ombres agombolades,
em persegueixen per tots els racons
de les estances i, en cap moment,
no em deixen folgar,
en tant que unes veus desconegudes, en fan remoreigs
a l’interior de les meves oïdes
i, aleshores, penso
que me n’he tornat ben boja.

He de anar-me’n prompte
d’aquest lloc,
abans que perdi el poc seny
que tanmateix em resta.

M’hi aboco als finestrons i,
a les balconades de l’habitatge,
cercant una mica d’aire
que poder respirar-ne
perquè m’ofego, tostemps, m’asfixio
i, els seus íncoles, quan venen
ho fan de ple i,
amb moltes ganes de brega.

Els hi dic que n’estic ben esgotada
i, que ja va essent hora que emigrin
als seus orígens,
però ells, s’hi queden, han decidit
martiritzar-me.. !


No sé com m’ho faré
per a deslliurar-me’n d’ells
i, potser que malgrat que canvií de casa, tal volta, al darrere meu, s'hi arreceren.

Així que no sé quina cosa n’hauré
d’escometre, em sento com sí estigués a dintre d’un quadre negre de Goya,
tota franquejada de monstres i,
de fantasmes.

També hi sóc com l’home que
escridassa al llenç d’Edvard Munch.


Pintors, inventeu uns pinzells
que en facin esborralls de tot això,
què a les nostres vides, no desitgem
que s’hi aparquin.
Pintors, agafeu de les meves arrels,
al dessota del conreu, aquests fils,
que ja comencen a sobreeixir- ne  tots força esfilagarsats.

S’hi poden fer tantes i tantes
brotxes....!
Anem-nos-en a esborronar totes
aqueixes borumballes,
què a les nostres existències paralitzen.

Quina joia més immensa poder
prosseguir el camí, sense tantes angoixes,
quan als nostres cossos oprimeixen
i, aniquilen d'executar qualsevol
moviment.

La vida vol acció i, ulls fulgents,
on els esguards contemplin espais nítids
i, cristal·lins on s’hi pugui escoltar
música embolcalladora
i, on les nostres ànimes, puguin
totes plegades,
reblir-se’n dels estels i,
dels seus llampurneigs.


Gràcies Pintors...!

Ara ja hi puc andarejar per tots els
viaranys..!

Me n’he fet fonedissa d’aquest fogall i, com les ocellades a l’hivern,
cerco un allau amb més calidesa què a vorera de mar, em dugui eixa flaire d’onades salabroses.




Adela Payá i Prats