L’AMOR...

                     
    
    

TOMAS ALEN KOPERA
 ( 1976 )
                    
    
                    

L’AMOR...!

Tot a la vida n’és un camí de
pèrdues i, més pèrdues al llarg
del temps.

I, sí el amor és etern, ...sí tot
el que sents a dintre teu, n’és
de perdurable, ....n’és d’infinit,
com t’ho fas, per a escurçar
aquests sentiments...?

Els últims trams dels viaranys
hi són plens de dolences i, de
constriccions....És la vida, volent-te
arrencar les teves emotivitats.
Però no s’hi pot, per molt que ella
ho vulgui, .....no s’hi pot...!

Quan has estimat des del cor,
quan el que has assajat, ha segut
des de les profunditats
més insondables,
quan ho has donat tot, fins i tot,
per un no res, n'és gairebé impossible,
que ningú, inclosa la mateixa vida,
t’hi arravati tot el que n'has sentit;
això només et pertany a tu,
exclusivament a tu..

I, sí has volgut de veritat, encara
que aquelles persones, objectes del
teu amor, no hi siguin al teu costat,
seguiràs estimant-les per sempre.

L’amor, no obeeix a raonaments,
només sap de tendreses i, de dolceses..

Per molt, que tothom s’entossudeixi
a dir-te, a qui has d’estimar
i, a qui no n'has d’estimar,
a l’amor, això, no el treu de polleguera..

N’hi ha misteris i, n’hi ha abismes
que ignorem, que tan sols,
la nostra part espiritual en sap,
malgrat que nosaltres,
no s’expliquem el per què de tantes
incerteses.

També pot passar que existeixin
criatures sense ànima,
o què voluntàriament hagin optat per renunciar-ne a d’ella....En aquest cas,
cap emoció no podran copsar-ne
de cap de les maneres.

L’única cosa què veritablement
n'és nostra, és aquella, què hem
concebut arran de l'amor,
amb les nostres ànimes i, els nostres
esperits..

Tot a la vida n’és un camí de
pèrdues i, més pèrdues al llarg
del temps.

Excepte l'amor....Ell, és l’únic
que s’expandeix a dintre nostre;
és com una lluna nova,
volent omplir-se'n de més i, més llum,
envers l'estat del pleniluni.





Adela Payá i Prats