AVUI, HAS VINGUT...!

VINCENT VAN GOGH
 ( 1853-1890 )
 " Olivar: Cel blau brillant "




AVUI, HAS VINGUT...!

Des del teu cel groguenc
em mussites que als desembres
agafes olives glauques i, que amb bufits alats, les transformes en globus niquelats, on des de dintre d’elles hi fas renéixer somnis d’antany..

Em desperto de sobte, amb un alè
que no em pertany,
des de la finestra t’escoles,
envoltat per una gramalla iridescent,
que a tota mi m’enlluerna de moltes
cromacitats.

Aleshores, en sóc sabedora,
que has vingut a dir-me que cap
somnieig nostre
no se n’ha detingut;
que del brancam, tu, n’has
fet arreplec d’ells,
els has recollit i, en cistells
trenats de vímet,
els has dipositat, donant-los vida
a cada passa que hi fem.

Em xiuxiueges que encara que aïllats, els nostres fils, segueixen entrellaçats,
i, sense ser-hi junts, així mateix,
n’estem de ben arraulits..

He fet un tomb per la nostra arbreda,
i, enllà tu romanies assegut,
al nostre lloc escollit: a vorera
d’aquell barranc on moltes vesprades contemplàvem la defugida de l’astre Sol.

M’esmentes que de tant en tant,
hi vas a aquell paratge nostre,
on tantes vegades, s’hi vam estar
tots dos plegats;
i, no m’ho puc creure, ....n’ets tan real...!
que hi semblis viu.

En veure’m tan embadalida,
rius i rius, .....tant rius, que ja
comences a difuminar-te al bell mig
de la fullaraca, amb esclafits de llums multicolors.

Una brisa suau m’acarona les galtes,
m’estreny tot el meu cos,
i, tornes a esvair-te, com sempre
ho fas..

Aquest Amor nostre de vida i de mort, on ens endurà, estimat....?
Potser, amb el transcurs del temps,
acabi creient-me que el viu hi siguis tu i, que la morta hi sigui jo mateixa.

Eixe enrenou ja no em deixa veure amb claredat on són les reixes entre
els éssers vivents i, els éssers absents.





Adela Payá i Prats




i,