AL DARRERE DEL MIRALL...

                                  
                                 
                                 
Rogelio Fundora Ybarra.
( Cuba )
 " Agricultura Familiar "

                                  
 AL DARRERE DEL MIRALL...!
( Al meu Pare i, als meus germans )

Mentre tu, pare, en feies d'escletxes
al terreny, amb la teva aixada, que
aleshores em semblava tan gran,
nosaltres, en fèiem figuretes amb fang
i, regalims d’aigua, que de les sèquies de
regatge, recollíem amb uns poalets.

El teu somriure, s’allargassava fins
les nostres mans menudetes, que
donaven vida, als elements de la
Mare Natura.

El que mai no esperàvem fos que
emmascarares les teves rialles de
tarquim amb núvols que anunciaven
tempestes i borrufades.

Amb el pas del temps, la terra junt
amb nosaltres et contemplaríem com
un home entristit, emplenat de moltes
cabòries.... La mancança d’aquelles les teves llambregades, ens va transformar
en els teus fils conductors i, com tu, pare,
ens vam convertir en creadors
i, destructors al mateix temps.

Ens vam quedar sense el nostre pare,
que encara que viu, ens entrellucava
amb uns ulls de mel, que de mica en mica,
donaven cabuda, a l ‘espectre
que s’hi covava a dintre d’ell,.
Un espectre, que des d'aquell dia
gris d’un estiu, hi va fer una esberla entre les nuvolades i, s’hi va instaurar a dintre teu.

En el nostre descobriment de la vida,
nosaltres ja anàvem acompanyats
per les cuca-feres,
què a cau d’orella ens xiuxiuejaven
les pitjors atrocitats.
Creixíem amb temences i, fugíem de la pròpia existència, construint
mons apartats.

N’érem nens ben estranys,
perquè ens varen presentar
massa prompte que s’hi amagava
al darrere dels dolços esguards.

El teu cap, estimat pare,
s’hi va capgirar de l’altre costat,
les teves ullades fonedisses,
des d’aquell dia de pluja,
ja no s’hi van poder
reflectir amb les nostres...
Et vam perdre,
essent massa xicotets....!

Hem recorregut totes les tresqueres,
encegats pels teus ulls sense llum,
i, amb prou feines, ja ens hi costa
sortir-nos enfora de les nostres obagues;
el nostre far d’antany, de sobte,
s’hi va extingir i, hem hagut
d’andarejar, enlluernant els corriols
amb els nostres centelleigs.

Ens hem fet grans,
hi som reblits de fosquedats
i, no obstant això,
ens hem afanyat
per ser-ne creadors i,
no pas enderrocadors,
però he dir-te estimat pare,
que de tant en tant,
hem de estavellar-ne
i, esclatar-ne totes les nostres
creacions per a complaure
a les ombres,
filles de les teves ombres,
per tal d’espantar-les i,
que marxessin
del nostre costat.

El teu Sol, s’hi va eclipsar
massa sovint, nosaltres,
els teus planetes, fèiem giragonses
amb més velocitat
que ningú mai no ho sabrà,
capficats, en cercar guspires
de llum, a la recerca d’uns altres Sols,
que ens poguessin enllumenar.

Malgrat totes les mancances,
t’hem estimat i, seguim estimant-te.
Tu, La nostra estrella endolada.




Adela Payá i Prats