AQUELL NEN...

                                 



Johannes Vermeer ( 1632-1675)
 " Al.legoria de la Pintura "
                                 

AQUELL NEN...!
( Per a Ferran...)

Heus ací, els sanglots
endinsats d’un nen
que ja no s’atreveix
a ploriquejar al davant
de ningú.

Els cabells tallats al zero,
la vergonya amagada
en un reguitzell de paraules
emmudides.
Les mans ensutzades
de tinta blava,
l’esguard fugisser
amb pupil·les penombrades,
volent recordar petits raconets
del seu passat enyoradís,
en una casa que ja no reconeix
com a seva,
des de fa dues dècades.

Massa temps instal·lat als afores,
una criatura ben difícil, afermaven
els seus pares...!

Un noi, ple de ferides, que mai no
hi va poder cicatritzar-les
de dintre seu,
des d’aquell dia qualsevol al calendari,
tacat de vermelló, on hi va decidir
llevar-se’n del mig,
perquè s’hi pensava
que n’estava de més, en aquest món.

Tres dies en estat de coma, a l’Uvi
de Saragossa, amb una ingestió excessiva
de píndoles barrejades amb els caps dels
llumíns, ....En obrir els seus ulls, tothom
hi va alenar, menys ell, que esmentava
a boca plena: “ No m’he mort” ...?
Aleshores, tot ha anat a l’inrevés de com
jo hagués volgut que anés...!

Ara, ja un home gran, el veus rondinar
pels carrerons del poble,
absent dels seus ulls, eixos ulls,
que té del color verd de les olives,
que arrosseguen
brins de captivitat, dels llogarrets
on la llum no s’atreveix a insinuar-s’hi.

Els seus dits, com sempre, continuen
taquejats,.... aquesta vegada
dels pigments de l’olio, ..
...Doncs s’hi va fer pintor..!

Trasbalsat per les llunes groguenques,
balbuceja mots enterbolits,
a qualsevol li diu, que ell no li pertany  a la Terra,
que ja fa molt de temps que ho sap
i, que encara que ha intentat marxar, la cosa no li va sortit massa bé.

Al seu pas, qualsevulla nimietat, pren la mida dels seus pinzells i, en arribar al seu estudi, tot ho plasma a sobre dels seus llenços eixalbats.

D’un dels seus quadres, en surt del
fons d’unes cloïsses, un cap, només
un cap sense cos, que s’enlaira
veloçment envers els cels i, s’hi dilueix
entre ombres platejades, el seu títol:

“ Naixença i Mort al mateix temps “




Adela Payá i Prats