EL QUÈ NO Hi VA SER...

MADELAINE LEMARIE ( 1845-1928 ) " Una Dona Asseguda "

                                     

EL QUÈ
NO HI VA SER...

No li’n va importar
gens ni mica
que marxessis,
com tampoc la va ferir
que tu no la volguessis;
ni tan sols, ella, va fer-ne
cas de les teves cabòries,
ni d’eixes les teves
al·lucinacions...

A la fi, va concloure
després de tantes
cavil·lacions, què el
que veritablement
l’havia espedaçada
per dintre, n’havien
segut: aquelles vanes
il·lusions compartides,
que tu, en el passat,
tot obcecat, li’n deies
tantes voltes, d’enaltir-les.

Van ser aquells somnis
adormits i, de sobte, força
desvetllats,
els qui a dintre seu,
la van espicassar de becs
punxeguts, una i alta vegada,
foradant-la ben al fons,
com si fos, de fusta corcada.

Va ser el teu comportament
malaurat, els teus modals
esquifits, els teus mots
esfereïdors, la teva ànima
endolada i, el no dir en cap
moment ni una sola veritat,
el que la va espentar
a amagar-te’n al fons del sabulós...

Què tu l’estimessis o no,
ja no té per a d’ella, cap
importància ...!

Un mascle que s’hi complaïa
en fer-ne rebuig de les estimes,
no n’era l’home que aquesta
muller tenia en ment
estimar-se’n....Ara, fins i tot,
se sentia feliç d’haver-se’n
pogut escapolir de tots aquells
paranys....


Adela Payá i Prats