EL QUÈ DE TU, QUEDA AL MEU POBLE...

  FONT ROJA. ALCOI

                                   


EL QUÈ DE TU,
QUEDA AL
MEU POBLE...!

Raconets teus, té el meu poble,
ara desèrtic de tu, orfe dels dos,
on les nostres veus s’enfilaven
envers els celestes, com heures
de maragdes, arrapant-s’hi a les
canyoques.

A cada ullada que hi faig, al voltant
dels teus rastres, se’m retorna com
un mirall:
el teu cos,
les teves mans
i, els teus ulls.

Enyorança d’aquells jorns passats,
on et vas dedicar a acolorir el meu hostatge
amb pinzellades de la teva ànima.

Ara per on andarejo t’hi veig....!

T’estàs sempre atent, observant-m’hi, com sí volguessis descobrir els mormols emmudits, d’alguna capseta de música
amagada a dintre meu.

Tostemps, romans a l’aguait....!
ocultat entre cantonades,
en cada raconada,
en cada encreuament,
en cada carreró,
als passeigs, a les tasques,
als jardins, a les serres,
en qualsevol lloc, n’hi ha una obaga
esmorteïda, empolainada amb els
teus trets.

Les teves empremtes han impregnat
el meu habitat d’absències, fent-m’hi recordar que ja no hi ets a recer meu.
La pell, la tinc tota tatuada dels teus
traços submergits, .....I, en cap moment, no vaig escollir-ne quedar-me sense tu..

Et trobo pels atzucacs i, res no vols dir-me,
tan sols, em mires fixament amb un esguard enlluernat de comiats...

El teu cossatge, tan quiet, tan estàtic, sembla un estaquirot al bell mig, de les bancalades;
la teva ment, tan esbojarrada, se’n diria que ha perdut les brúixoles de navegació.

Vas venir per a inundar-ho tot de tu i, després hi vas marxar per a mai més tornar-hi, fent trontollar a la vila, del teu buit desocupat,
on de dintre d’ell, els cargols s'atreviren
a sortir- se'n  de les seves closques,
alertant-me’n de la teva fugacitat.

De tant en tant, munto a eixe indret màgic, on brolla una font envermellida i m’assec
per sobre del rocam, on agafats de les mans, s’hi fèiem un munt de preguntes acallades
amb llambregades abissals.

Les pedres sovint, són les úniques
que em parlen de tu..
Com elles, un dia restaré sense fer-ne cap tipus de bellugueig, fins que tu hi vinguis per mi i, desfacis aquell encanteri, que només
li’n va pertànyer als nostres éssers amorosits,
quan s’hi combregaven amb aqueix amor llaurat d’incipients rellucs.

Adela Payá i Prats