MERCÈ: ESCRITS AL SEU PARE....

Mercè, recitant al poble de Muro....

                   
                              

MERCÈ:

ESCRITS AL SEU
PARE....

Avui, després de tants anys,

hem trepitjat el carrer de

San Roc, a Muro, .....Aquest

carreró tan emplenat de

records i de vivències,

on avui, filleta Mercè, al

teu pare, li n’has fet els honors

amb les teves paraules...

Arrecerada a la Font de les

quatre canelles, he quedada

per un instant, trasbalsada

pels degoteigs de l’aigua, on

en un temps passat, el teu

pare i jo, festejàvem d’amagatalls,

entre els esclafits dels mots

burlescs, que gairebé tothom

en feia de nosaltres dos....

No n’hi ha pitjor rancúnia que

la d’aquells que fan repudies

dels actes amorosits...Tal vegada,

perquè mai no han sabut estimar ningú,

o potser, perquè mai no han estat estimats

de veritat, per cap criatura...

El nostre Amor, va estar encalçat

pels constants murmuris:

els mormols dels desarrelats

en sentiments i,

els rebomboris de les aigües

que tan rítmicament rebrollaven

a les fonts, empaitant-nos

amb els seus reguerols,

i, a més a més, a tothora, arraulits,

força protegits de les estridències

dels desencisats...

Ens vam estimar tant,....tant que

ningú mai no ho sabrà,

i, ens acaronàvem les ànimes

llegint-nos poemes

amb preludis de llums crepusculars

i, en arribar la nit, recorríem camins

de tornada a casa, ben agafats de les mans

i, cantant cançons que entonàvem tots dos

plegats, dessota d’un cel, curull d’estels.

Tanmateix, n’hi havien monyons amb dits

trasplantats i ben grossos,

que a sobre de papers esborronats en

feien anotacions dels nostres encontres,

com també un eixam de cotorres

amb llavis crivellats de vocables

escandalosos, que qualsevulla cosa

deformaven, fent de l’amor,

un reclam de garses amb becs 

espicassant mots endolcits.

I avui, curosament, tu, al teu pare

l’has recordat, al davant de tothom,

com l’ésser més excel·lit al seu poble.

Quina joia més gran.....!

Adela Payá i Prats

      

 

                            

ODA A LA TERRA I AL VI....

                            

                                    

ODA A LA TERRA
I AL VI....

Al celler del vi, a Muro,

avui, dia 28 de febrer del 2016,

hem declamat els últims

versets, aixoplugant-nos

d’una aigua vessada des del

cel, ben compactada

en petits flocs de calabruix.

Hem patit fred i, les nostres

pells s’han eriçades en sentir-ne

la flaire d’uns vinets que

càlidament feien recorreguts

al llarg dels nostres cossos

tremolosos, .....

De nou, ja força recuperats,

ens hem enrojolat

amb els fruits de les vinyes,

esgranant-s'hi a dintre nostre

en devessalls d’elixirs envermellits;

ells, a joc, amb els nostres llavis,

sense folgança, recitaven

poemes d’amor i, estrofes de lloances

envers les nostres terres

al País Valencià....

No n’hi ha barreja més exquisida

que aquelles aliances pactades

entre la sang a borbollons

expel·lida, dels nostres conreus,

fluint en càntics de Celístia.

Boques amorosides, captivades

amb els clapoteigs del raïm,

pujant graonades,

camí dels firmaments.

Avui, hem fet celebracions de la

nostra Mare Terra i, en agraïment,

li hem retornada les seves llavoretes,

trasmudades en odes poetitzades...

Adela Payá i Prats

  

AL REVERS DEL MIRALL...

René Magritte ( 1898-1967 ) " De Calcomania "

         

AL REVERS

DEL MIRALL...

Mans, que qualsevulla cosa, marceixen,

replegades en dits, que assumeixen

els seus delits, per encongir-ho tot;

llavis, escopint paraules tafaneres

que tothom accepta escoltar-ne, sense

dilacions ni prerrogatives;

orelles ben ensordides, com tamponades,

que tan sols senten el que volen sentir

i, que de tant en tant, deformen

vocables fets a la seva mida;

ulls de colobres, imitant esguards

de xais embadalits, arrabassant trets

que no els corresponen...

Cossos encerats, amb ungüents ancestrals,

que cap sentiment, no cobegen a dintre seu;

cervells programats, per a desfer-ne

la mateixa vida....pam a pam...

Presumpció dels cors reblerts

de volences no curullades, a dintre seu,

emulació d’emocions fingides,

enlairant proeses, emplenades de vacuïtats,

creient-se els grans herois i heroïnes

en deslliurar-se’n de les estimes,

com si l’amor, fos un cadenat....

Pensaments, per viure al tall de la navalla,

quan a cada campanada dels rellotges

ja se n’han coltellades les seves pellofes

una i altra vegada, sense pietat,

sense commiseració...

Fugacitat de la vida, què en capgirar-s’hi

ja se n’ha escapolida, amb aliances

pactades amb els estels....

I al contemplar-s’hi de nou,

als miralls:

absències de formes,

cap ésser humà s’hi reflecteix, ....només

un esglai s’hi sent, una brisa suau,

que des de les vidrieres entreobertes

traspassa amb delicadesa

les onades cristal·lines, al revers dels espills,

mentre a l’anvers, una dolça criatura,

tota endinsada de degoteigs blavencs,

refulgeix de benaurances i, d’encanteris

amb aleteigs de voliaina enamoradissa....

Adela Payá Prats

 

                    

                               

PANEGÍRIC DELS POLÍTICS

Lola Dupre ( Collage Artist and illustrator )

                

PANEGÍRIC

DELS POLÍTICS...

Discurs miserable, dels qui paraules

expressen per complaure'n als altres,

en tal d’obtenir-ne beneficis...

Millor seria no badar boca, o tan sols

confessar mots que escampessin

als vents, qui són ells, en comptes

de fer-ne còpies falsejades dels qui no són...

Avorriment fins a l’infinit, dels qui s’hi

creuen que són beneïts a tothora,

quan fan escarni fins i tot, de la mateixa

vida, sempre disfressats amb altres cossos

i, amb altres ànimes....

Panegíric, tot vomitejat de vocables

mentiders, fent creure al seu públic

la lloança dels mèrits propis, quan cap

veritat en té cabuda a dintre de l’estimball

d’aquells papers extrets dels arbres,

llançats als rierols, en fer un desembosc..

Tanta sofrença als arbuixells per a escriure'n

a sobre de paper mullat, una tirallonga

d’escrits esbudellats, fent encanteris

de fets somorts, que només s’hi adeliten

per empobrir-ne, a més i més, éssers humans,

ben bé, amb l’invenció de guerres,

amb la retallada de drets humans,

amb la extinció de poblacions senceres,

utilitzant tots els mitjans dels que disposen,

amb tot tipus de logística vàlida que trepitgi

les vides de tots.....

Miserables...!

Adela Payá i Prats

    

                                                                 

                                                                            

L’HOME CONFÓS... ( RELAT CURT )...

               

Alberto Savinio ( 1891- 1952 )
  " Attente d' Egee "
                

L’HOME CONFÓS...!

(1)

Els Cels van obrir les seves
comportes nacrades,
una nit d’octubre, i en veure
a l’home confós, tot obcecat
per entrar-hi,
una forta empentada li’n van
afuar per sobre d’ell
i, a la Terra de nou, el traslladaren.

Aleshores, va contemplar-hi
al fons de les àmfores, retalls
d’una vida, on tot s’acoloria
de vaguetats i de futileses..

Amb les seves vestimentes
de fang i de pedres, va començar
un nou camí: el dels eriçons:
fent esbaldrecs al terris i,
amagant-se’n d’ells mateixos.

Com una bola arrodonida de pues,
s’hi desfeia, quan ell, s’hi
sentia atacat i, rodolava una
i mil vegades, fins que va caure
pels espadats i, ja tot encimbellat,
de nou, va fer retrucs a les portalades
cèliques,....Aquesta vegada, el deixaren
passar, li arrencaren totes les seves
punxes i, al damunt dels seus teguments
el cobriren de flors de margarides,
les més fràgils i, volàtils i, de retop,
una altra batzegada li'n donaren.  
       
(2)
    
El teu lloc n’és a les profunditats,
has de regressar-hi a les coves
subterrànies i, els mandataris Verds
ja et diran per quins
viaranys has de resseguir-ne.


Dues vegades, t’hem volgut ensenyar
lliçons que sembli que no has
comprès: L’eriçó tot cargolat de pues,
al fer-s’hi com un baló i enquistar-se a dintre d’ell, perd la perspectiva de les coses, a risc, fins i tot, de malbaratar
la seva existència....Tan enforfollat
està a dintre seu, que no pot albirar
res més, que no hi sigui a d'ell mateix...
La margalida tan fugaç, no pot romandre
per sempre, encara que ella ho vulgui,
n’hi ha que deslliurar-se’n quan
arribi el seu moment i, fluir de la
mateixa manera que ho fan les ventades
i, els corrents dels rierols.

(3)




Així que si no estàs d’acord amb
el que n’hi ha, torna amb els teus
avantpassats que ja saps de sobra
on els trobaràs....Enllà, gaudiràs de
totes les coses que tu delegis,
són precisament, andròmines del cos,
de la carn i, de les pellofes,
res a veure amb les complaences
de l’ànima, de fet, tu mai no has cregut
amb ella, així que no tornis a fer
retrunyir les baldes etèries,
dirigeix-te on et correspon,
potser n'has begut dels elixirs
dels enganys i, t'has cregut el que
no n’era de veritat per tu.

El dia que vulguis acollir-ne, de nou,
a la teva ànima, només has de fer-nos ho saber i, aleshores, més possibilitats
s’obriran al davant teu, mentrestant
segueix el que creguis que has de
fer-ne i, embolcallat de tanta matèria
com estiguis disposat a absorbir-ne;
tens tota l’eternitat per a canviar-hi
quan tu mateix ho desitgis...I sí no és el cas, només has de defugir-ne
dels nens portadors dels globus rogencs
i, plens de sentiments amorosits,
també, pots encobrir-te'n
per sobre teu, amb l’abrigall de les repudies,
i, caminar a sobre de les onades del mar
amb sabates de plom.

Potser en tinguis de sort i, no t’ofegues
de cap de les maneres...

Què et delectis amb el teu viatge
als invernacles, on qualsevulla essència
vital, resplendeix glaçada de polsim,
esgranant-s'hi entre els trespols i els
tempanells.....!




Adela Payá i Prats

BALL DE SENTIMENTS EMBRUIXATS...

                               
                                      


Francisco de Goya
 ( 1746-1828 )
 " El Colós "
                                
                                      



BALL DE SENTIMENTS
      EMBRUIXATS...!                 


Ens hi vam fer de dol,
en el precís moment
que els corrents del teu rierol
s’hi van assecar,
arrossegant al seu darrere
un reguitzell de peixos
asfixiats i, ben morts,
cuetejant fins a l’últim alè.

Ens hi vam emboirar
en l’instant que tu t’hi vas
negar a lluitar pel que
senties, .....Et seduïa més
dissoldre’t plàcidament
entre cossos de cera,
rígids i, ben estàtics
que cap cosa no hostatjaven
a dintre seu,
abans que rescatar-hi
al presoner que tostemps
vas tenir-ne encadenat
i força constrenyit
entre núvols
clapats de carbonissa.

Ens hi vam fer enemics,
aquell dia, que tu em vas
dir que jo n’havia guanyat
la guerra, ...des d’aleshores,
que em preguntava:
com n’era possible que l’amor
entre un home i, una dona,
tingués per tu, connotacions
de bel·ligerància....?

Ens hi vam desarrelar de tots
dos plegats, aquell jorn,
que hi vaig descobrir que tot
ho acolories amb pinzellades
maldestres, fetes amb traços
de gargots, on la teva sornegueria
envers les estimes, hi reflectia
per sobre del llenços, les pitjors
monstruositats, que mai no n’havia
ataüllat a dintre de cap quadre.

Al xivarri, on les bruixes dansaven
al voltant del foc, tu romanies
amb llambrots de drac,
desplegant flames de foc, al bell mig, de les foguerades i, reies tot embogit,
com un monstre eixit de les pintures
Negres de Goya.

Adela Payá i Prats

                                            

ON SÓC...?

Evert Jan Boks ( 1838-1914 )

" Partint vers el Món "

                             

ON sóc....?

He passejat pel meu poble,

amb ulls de proximitat,

ja cap cosa, res no em diu, ni em

cantusseja la mateixa cançó què         

d’abans...De fet, només n’hi ha que

silencis, seguits de moltes pauses..

És probable, que jo hi sigui 

una altra persona

i, he abandonada a l’altra <jo>

que desconec, per on andareja.

La que ara n'és, tot ho albira

amb llambregades de llunyania,

i, ni tan sols pot percebre

cap música acaronant-li les oïdes...

Tanmateix, els carrers i les avingudes

semblin uns altres de ben diferents.

Tan foscos...! Tan abruptes..!

On visc..?...Me n’he perdut, potser...?

Aquest lloc on romanc n’és el mateix

on vaig néixer, o alguna cosa, se n’ha

trasmudada de lloc i, no la he poguda

entreveure..?

He de trobar-ne aquella part meva

que vaig arrecerar al bell mig

de les serralades, al dessota de les alzines,

on les seves ombres t’acollien

amb els cants dels ocells donant-te

la benvinguda....

Ben bé, que aquesta altra <jo>

no vulgui saber-ne cap cosa meva

i, desitgi quedar-s’hi tostemps

arrupida entre muntanyes i, roquissars.

Aleshores, he de convèncer-la

o tal vegada, deixar-la al seu caire,

segons com,....ja aniré fent...!

No sento que formi part d’aquest

paratge tan esquiu, no em ressona

a dintre meu i, quan deixo d’escoltar-ne

escales musicals, és perquè alguna cosa

està alertant-me de què he de marxar.

Així que plegarem i ho recollirem tot...!

No puc seguir vivint sense l’acompanyament

de les melodies...ni els arpegis dels instruments..

El que encara no sé, és on hauré d’anar-hi,

però he de trobar-ne un habitatge on

tots els pentagrames facin esclatar

el meu cor de moltes sensacions

i, d’una tirallonga inabastable d’emocions...

Agafaré una motxilla i viatjaré

sense folgança, fins que a la fi,

pugui descobrir-ne aquell emplaçament

reverberant amb les mateixes

ones vibracionals que les meves...

Apa..!   

Fem l’equipatge i marxem.....!

Adela Payá i Prats