LA NOSTRA MARE TERRA...

Alejandro Casas  " Tres mons "

                                         


                                      
                                          

LA NOSTRA
MARE TERRA...

La Terra de ningú
no n’és captiva,
tan sols ens hostatja
per un breu instant,
en té d’ànima:
un ésser viu
l’embolcalla,
al qui maltractem
tots els dies...

Desitja que siguem
feliços,
ens regalima un munt
d’obsequis a cada giravolt
que hi fa.
La nostra mare nodridora
n’és i, ens enlluerna amb
eixa la seva bellesa
de poncelles esclatant
a cada pas de minuet,
rodolant
al compàs de l’astre Sol,
i, amb eixa la seva
saviesa ancestral
de donar-nos sopluig
a redossa dels seus
boscatges...

S’hi espanta molt
quan clissa criatures
abillades amb uniformes
de militars i, a més a més,
del tot armades,
amb fusells de bales
enlairant-s’hi,
assassinant
als seus propis fills:
els humans,
que deixen cossos abandonats,
tots ensangonats,
per sobre d’ella
i, no obstant això,
treu del seu cor
els seus aljubs més esmerilats,
per a recollir-ne
tota la sang vessada
barrejant-la amb els seus
ploriqueigs....

Tot el seu esforç
per a sustentar-nos
li ho llancem en contra seva,
cada vegada, que a una tendra
criatura, tota escopetejada,
li arravatem el seu últim alè..

Ella, que ens estima tant,
què ens acull i, ens agrunsa
com si fóssim nens ben petitons,
no pot encara entendre
com no hem après a tenir-ne
cura de l’existència
de qualsevol ésser viu...

Una mare amb el seu cor
encongit,
què malgrat tota la seva
tendresa,
ha de contemplar-ne tantes
i, tantes morts.....
Un paper a desenvolupar
força punyent
que cap de nosaltres
no hem sabut agrair-li-ho mai..

Aquesta Terra nostra
feta de turqueses
i, d’esmaragdes,
preciosa com cap altra,
que només delira
pel nostre benestar,
la brodem, tots els jorns,
amb degotalls de carboncle...

Tota pinzellada de malves,
llagrimeja de matances
concatenades,
i, a cada revolta, que hi fa
més safirs al seu rosari
de finats, li’n afegim,
quan ella, .....només voldria
que allotjar quantes més
llavoretes millor....

Ens instrueix
sobre el sentit de raure vius
mentre, nosaltres l’emplenem
de més i més difunts
amb baladreigs de rèquiems....

Uns fills ben desagraïts
en té que suportar a recer
d’ella i, encara així,
segueix gronxant-nos
al voltant de l’Univers
i, taral·lejant-nos dolces
cançons de bressol....

Adela Payá i Prats