ÈXTASI...

Howard David Johnson ( 1954 )

" Sirenas "

                                      
                                               

Èxtasi...

Viatges a dintre dels teus ulls

diamantins, em reflecteixen

de cos desabrigat, als teus espills.

Embranzides en un regolfar

d’alçades i davallades marines,

em fan sentir-me sirena desitjada,

escumejada, de dalt a baix,

per les teves llepades d’onades

embravint-se.

Jugues a cobrir-me d’esquitxos

blanquinosos, en eixe vaivé,

d’acaronar la meva pell amb

les teves espurnes d’eburni.

Giravolts dels nostres cossos,

molins d’aigües salabroses,

empeltant-nos de llengües

molsudes, barrinant-nos

d’esbaldrecs, on nius d’amanyacs,

ens curullaran d’unes novelles

abassegades.. Embriaguesa

de lletanies enternidores,

escrutant-nos a fruir, de bell nou.

La mar, de tridents abillada,

els seus guardians ens disposa,

ells, zeladors de l’amor,

a l’alcova dels amorosits

ens permeten tranuitar.

Ajaçats en màrfegues blavenques

ens despullem dels nostres cossatges

i, amb llambregades de vitrall

s’hi emmirallem l’un a dintre de l’altre.

Mans de melicotó, iniciant metamorfosis

de dolces escorces en candeles lluminoses,

treient música, a frec, de les ànimes,

guspirejant d’esbufecs i de bleixos,

regalimant als oceans dels nostres

onatges vibracionals,

exercint esclatades d’estels al cel,

en un cúmul de llampurneigs...

Espigolats de tendreses i, de carantoines

a la mar, hem enaltit dels seus ròssecs,

i, el Sol, ara, se la mira amb ullades

de complaença...

Rajolins de carbassa

a la Dama de les Turqueses,

incideixen tots alhora,

ben refulgents, .....!   

On en aqueix instant,

lapse de temps eternitzat,

tu i jo, ens foníem 

en un brill d’esclafits,

què a tots dos plegats,

ens arrosarien de perles

nacrades, expel·lides 

de ben al fons, de les conquilles...

Adela Payá i Prats...