LA NENA QUÈ DEL
MÓN FUGIA…
Aquella
noieta,
de
paraules
emmudides,
només et mirava
i,
res no deia,
el
pare, una nina xerrameca
li
va regalimar
el
dia del seu cinquè aniversari.
Ja
s’hi recreava
entrellucant
a la seva
pupil·la, a recer, de la
jugueta.
Al
darrere del coll de la joguina
una
clau hi penjava,
que
aquell home gran
amb
mans immenses hi
va
estiregassar,
ben
de pressa....
Uns
aldarulls ben aguts
s’hi
van escoltar:
“
Em diuen Telvita,
a
tu com et diuen...? “
El
pare, reia que reia,
mentre
la seva filla
amb
ulls de mussolets,
va
sortir-ne a corre-cuita
enforinyant-se
al
darrere d’un
selló,
.....Tota amagadissa
tremolava
de temences,
i,
amb el seu cap rodolant
feia
cops, contra el respatller
de
la poltrona....
Tan
espantada aquella nena
s’hi
sentia, què en un
descuit
del seu pare,
va
agafar aquell farcell
de
plàstic, pentinada
amb
trenes llaçades
i,
pel finestró la va llançar-hi.
S’hi
comportava com una
nena
autista, encara que
els
metges no ho tenien
massa
clar per endevinar-ho.
El
pare la bonegava
i,
la sacsejava, agafant-la
dels
seus muscles:
Per
què l’has reballada,
per
què,...?.... Tan sols volia
que
tu parlessis com ella,
volia
sentir-te la teva veu,
em
delia per saber-ne com
tentinejava,
....a quina flaire
podria
assemblar-s’hi
amb
quin cant d’ocell
podria
rimar-la,
ja
tens cinc anys i, encara
no
sé quin so té....
La
noieta amb ulls allunyats,
asseguda
al terra,
es
balandrejava de davant
enrere,
una i altra vegada,
com
si volgués imitar
els
moviments d’una esquella
amb
uns sons guturals
de
bestiola esporuguida....
Adela
Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada