VERSETS ENDOLATS...

Esvoralls d’una vida

en versos escrita,

al foc espeteguen

d’estrofes cendroses.

( Adela P. Prats )

                    

                             

VERSETS
ENDOLATS...

 

N’estic abocada

a l’ampit de les vidrieres,

finestres endins,
d’una planta baixa,
on s’hi allotja un home
que de tant en tant,
fa esborranys de poemes..

De puntelletes,
amb passets de ballarina,
hostatjada
al fons de l’alcova,
escorcollava
detingudament
l’interior dels calaixos,
una mica neguitosa,
i enllà,
me n’he trobat amb
un munt de poemes meus,
plens de molta melangia,
barrejats
amb la bugada neta,
les essències de sabó
i algunes mandarines..

Els versos d’aquesta
criatura estranya,
aquells, què ell m’hi va
dedicar, romanen ara penjats
de l’estenedor de la roba
amb pinces de tots els colorets.
Els arrenco del seu llibre
d’un en un,
on dels enfilats perillen
com banderoles al vent,
cercant-los dates de dol.

El dia escollit, gairebé
un dia assolellat,
faig una fogata
i, a un dels seus poemes,
seguint l’ordre cronològic
del seu llibre,
cremo amb fragàncies de pi;
ben bé li’n ofereixo
tot un ritual
d’espelmes enceses
amb aromes de mirra,
espígol i gessamí.

Les cendres que recullo
les entaforo al fons
d’un atuell i, a les meves
serres de la Mariola
les llanço, escampant-les
entre els escarafalls
dels oratges
i, embolcallant-les
de dolces pregaries....

Cada escrit seu,
ha estat batejat de mort
amb un dia, un mes i un any,
que he anotat al llibre
de les defuncions...

En aquest moment
hi vaig per la pàgina 65,
encara hi queden
uns quants per fer-ne
un garbuix d’encenalls.

Ara, dia rere dia,
em dedico a purificar-me’n
de totes les seves enganyifes
i, de tantes malifetes
que en varen estripar
l’ànima....

Només el caliu
ha sabut assenyalar-me
com alliberar-me d’ell,
sense goigs ni plors,
sense acollir-ne a dintre meu

cap tipus de rancúnia,

ni cap mena de ressentiment
què em tingui tostemps
sotmesa...

Em sento feliç
d’haver-ne tingut el gust
de conèixer cara a cara
a eixe, el meu adversari...

He après en aquest temps
això què un dia,
algú hi va dir:
”els brams d’ase
no pugen al cel....
I els que hi pugen
no tenen arrel”...
                                            


Adela Payá i Prats