ESTACIONS D'ANIMALS...

Leonora Carrington (1917-2011 )

  " El Laberint "

                                   

ESTACIONS

D’ANIMALS....

Com un cuquet,
suau i dolç
t'hi vas presentar,
pronunciant paraules que no senties
i, que pensaves que a l’altre
complaurien...
T’agradava fer raconets
amb molts coixinets...

Com una libèl·lula,
ens feies als dos voletejar,
generant vanes il·lusions,
què ni tan sols,
tu mateix, t'ho vas creure
en cap moment...

Com una aranya,
anaves teixint
falsos fils violats, i em deies
totes les engalipades que pel teu
cap hi rodolaven, a gratcient,
que ja sabies massa bé
que no n'eren veritats...

Com un bou,
tot embravit,
un dia vas aparèixer,
al bell mig de la plaça,
quan et vaig dir que no volia
un amor compartit,
no volies sentir l’humiliació
del caçador, el qual, torna a casa
sense la seva  presa de caça.


Com un guepard,
tot enfellonit,
volies amb urpes i ullals
trinxar-me i espedaçar-me'n
i, ja una vegada esquarterada,
menjar-se me’n a corre-cuita,
quan et vaig dir que ja no
t’esperaria més .....

Com un tauró,
et vas acomiadar
de nosaltres, tot enfurismat,
mostrant-me les teves mandíbules,
totes plenes de queixals
i, amenaçant-me, com sempre hi feies,
en eclipsar-me'n...

A temps, de les teves aigües
salabroses, hi vaig poder emergir,
i, una lluna de dol
em va fer d’abrigall,
ocultant-me de les teves grapes.

En aquests instants,
els estels de la nit,
tenen cura de mi
i, a l’albada viatjo
pels viarons de les llums
més enfosquides,
sempre coberta
per gramalles opalines..

És clar que ara tinc por
dels homes que són com tu,
i vaig amb compte
amb qui m'hi pugui entropessar
o fer-ne un pas en fals.

La vida m’ha mostrat un nou
exemplar d’home que em pensava
que ací a la Terra, n'estava en
període d’extinció,
des de feia força temps.


 

Adela Payá i Prats