TEMPTEIGS....

TEMPTEIGS....

Aquella dona, a la Terra,
empolainada de flama de foc,
ha ballat la dansa de les flors
enrojolades,
mentre amb el seus llambrots
totes les deixalles i, les escorrialles
en cendres, les ha trasmudades.

Un camí de fulles esgrogueïdes
i, ben eixarreïdes, l’empaitaven
al so de les seves sabates
trontolladisses.....Ara mateix,
navegava pels senderols aigualits,
que fan viatges d’aigua i, de sal.

Abillada de mar, s’hi va fer ona
de platja, s’hi adelitava
en eixe trasbals d’anada i, de tornada pels pèlags marins, escarpint rínxols
d’atzur amb escumes lletoses.

S’escapolia dels rellotges d’arena
i, de les brúixoles nàutiques,
li agradava perdre’s i,
anar-hi a la deriva,
cap futilesa, no volia controlar-ne
s’estimava ser-ne fullaraca voladora,
que no pas matoll arrelat al terra
i,...... a les ventades,
agraïa els seus bufits, per traslladar-la d’un lloc a l’altre, sense rumb ni destí...

Ronsejava pels cels amb ales de àliga i, tot ho volia escodrinyar, amb ulls de profunditat, fonent el seu esguard
al bell mig, de les garlandes cèliques.

Encara que les hores s’esdevenien,
segons, gaudia a sobre dels penyals,
per contemplar-ho
tot, dolçament i, sense presses..

Va viure el <sentir> de qualsevulla
criatura i, els anhels de totes les coses;
acabat el procés de la seva
<Metamorfosi>, només delirava per
abraçar-se’n als estels platejats i,
quedar-se’n per sempre arrapada
als miralls dels firmaments.

Penjadissa dels cels, un dia s’hi
va transformar en gota de pluja
i, tan immens va ser aquell
vertigen, ....que a dintre d’ella,
s’hi cargolava entre espirals,
sadollant-la a romandre arronsada
als fils de les nuvolades, abans
d’ascendir per les graonades etèries.

A punt d’esclatar n’estava, quan del
seu cor, uns plecs d’ivori, imitant
el vol de les papallones, la mudaren
dels colors de les estrelles i, ja
tota trasbalsada entre espurnes
titil·lant al cel, s’hi va endormiscar,
bressolada pels càntics celestials.





Adela Payá i Prats