L’HOME ESTEL.LAR...

                                           
                                       
                                             

L’HOME
ESTEL.LAR...

Me l’estimo molt
a aquest home tan llord,
amb eixes mans tan tendres
que s’estiregassen
per a acaronar-me’n
i fer-m’hi clotets
per sobre de les galtones.
Amb eixos llavis molsuts
que dibuixen petons
aigualits
per sobre, de les meves
llàgrimes salabroses...
Amb eixes llambregades
que et travessen per dins
i, t’acaramullen
de moixanetes,
què t’estreny tan fort
que sembli que t’ofegarà;
amb unes abraçades
que enfollirien
a totes les agulles
dels rellotges,
fins a fer-ne detenir el temps.

Ell, amb un cor reblert
de constel·lacions
em fa somiar
amb viatges estel·lars,
m’escriu missatges
per sobre dels cristalls
enllorats i, a les nits
s’asseu a recer meu
per a llegir-me un munt
de poemes galàctics...

Mai no marxa
del meu costat,
fins no veure’m
ben adormida....
 

Al caure els vespres
a per mi hi ve, i em duu
amb ell, al cimall
més alt, de les serralades,
on des d’enllà
hi contemplem
els crepuscles,
i, la sortida dels estels.
Me’ls anomena
d’un en un i, m’explica
d’on ve ell...

Me l’estimo molt
a aquest home tan llord,
amb eixe cor tan gran
que té i, que no li cap
a dintre seu;
malgrat que hi sigui
un home gran i d’aparença
no grata per als altres,
mai l’abandonaria
per ningú....

Eixa manera seva d’estimar
em té el cor robat,
fent brollar
de dintre meu
unes ànsies immenses
per traslladar-me a viure
a unes altres dimensions...

Adela Payá i Prats