EL JOC DE LES VANITATS....

                             
                                       



Hieronymus Bosch ( 1450-1516 )
El jardí de les delícies
o La pintura de l'arboç





EL JOC DE LES
VANITATS...


                                                      

A la seva companya
de tota la vida,
la va trair
per complaure
anhels de vanitat,
encara que sempre
n’havia estat així,
a cap dona, mai no la
va estimar de debò.

S’enjogassava
amb divertiments
d’amors fingits;
els seus vocables
n’eren volcans
esmorteïts,
que en cap moment
van fumejar de
laves incandescents.

El seu cos de grandolàs
lluïa de figura imponent,
però al seu cor
cap sentiment,
no va ser capaç
d’estremir-lo de deler
i, de tremolors;
a dintre d’ell, niava
una mar calmada
sense onades
escumejades.

Tostemps, a la recerca
d’un caramull de mullers
amb afanys de
fer sonar el batall
del picarol, el va deixar
per sempre sotmès
a l’abast de qualsevulla
perversitat.

Fins que un dia boirós
se’n va adonar
que la seva ànima
cap emoció arrecerava
i, que el seu cos n’era
com un conreu ben eixorc.

Des de llavors ençà,
que també ho va
intentar amb homes
i, en cap situació
no va sentir-ne ni un esglai.

Un cossatge ben ostentós
on totes les complaences
s’hi ajaçaven en màrfegues
dormilegues.

Tanmateix,
feia presumpcions
d’home amorosit;
la seva còrpora
el delatava
de la seva carn exhaurida,
i, ho compensava
amb demostracions
pomposes i, exhibicionismes
del seu intel·lecte
al davant de tothom
que el pogués enaltir
de tanta carronya
amuntegada.

Un home vivint
una existència
d’ànima encloscada,
on qualsevullal afecció
n’havia segut encoberta
per un munt d’esclofolles,
i, ara, exhalant l’últim
sospir, aquest home,
vol despullar-se’n
de totes aquestes
conquilles, que al llarg
del temps, l’han enrajolat
d’exprimir onsevulla
essència vital.

                                                                             



Adela Payá i Prats