VIOLETES MÀGIQUES...

VIOLETES
   MÀGIQUES...!

L’absència de les violetes,
aquelles flors menudetes
però cridaneres,
al bell mig, de les valls,
em feia rememorar
un temps del passat
quan aleshores,
creia ingènuament
que me n’abillaria
d’un futur esdevenidor.

Però l’home cuirassa,
amb botes de pellissa,
cor de rocam,
esperons de metall
i, amb llambrots
d’espàrrecs retorçuts,
feia sorna de l’amor
i, a totes les poncelles
porpra, les va trepitjar
fent- ne un munt de riallades
altisonants, que a les flors,
en un llampec, empal·lidiren.

Aquelles corol·les
violàcies, tàlem d’uns
éssers suposadament
amorosits,
s’hi varen enfugir
amb els bufaruts dels vents,
per a mai més tornar-ne
a les fondalades
d’aquell mascle exterminador.

Viatgeres dels blaus
de turquí, a les serralades
d’una dona s’hi van
arranjar per sempre;
sabien que ella, se les
estimava de tot cor.

Al llibre dels fils penjadissos,
els seus colors li van esborronar
i, a recer, de la paraula fil
li van afegir el mot de difunt.

Ara en fan esclafir el seu
riure, quan als homes
pomposos veuen ramblejar
a vorera seva
i, a tots ells,
els pinzellen el rostre
amb les seves tonalitats
malves.

Als seus peus,
els fan esfilagarsar-se’n
d’arrels i, ja tostemps
queden enclavats al terra
com morts a dintre
dels seus taüts, sols
que en aquest cas,
queden palplantats
per a poder satisfer el seu
deler de vanitat encoberta.

Homes lilàs exhibint
la caducitat
dels seus cossos florits.






Adela Payá i Prats