Francisco González de Cáceres..
" El vell Violinista "
RELAT D’UN MÚSIC..!
A les nits, en ple foscam,
s’hi poden escoltar arpegis de violins,
no hi venen de la ràdio ni del televisor,
ni del tocadiscs, ni dels MP3,
tots els aparells resten apagats.
Sona una música clàssica, ben tendra,
tan dolça que pot embadalir-te
i, transportar-te’n a uns altres llocs.
Puc contemplar-hi a un home vell,
fent passejades al seu poble de dos carrerons,
tocant un violí a trenc d’alba,
al bell mig, dels empedrats.
Els habitants s’amoïnin amb
el músic,
li llencen palanganes de pixats,
però sembli no importar-li
gens ni mica,
ell, continua fent-ne sonar
el seu instrument.
S’hi desplaça al seu rierol, d’aigües
esquifides, parla amb els peixets
escadussers i, interpreta uns compassos
d’onades blavenques.
Tots se’l mirin com si estigués ben boig..
La música n'és el seu consol.
Té les mans colrades de
treballar la terra i, l’espart, restaurant
cadires per tot arreu.
La dona, se li va perdre al bell mig
de les muntanyes, pensen que hi va caure a dintre dels pous enganyosos,
mai la van trobar-hi, fins i tot, s’hi va,murmurar que ell, hi va ser el seu assassí.
A la presó, uns anys hi va transcórrer,
fins que se n’adonaren que ell, no hi va ser l’autor de l’homicidi.
Ningú mai no podrà assabentar-se’n de quan se la va estimar....Tots
els jorns li componia noves melodies
que parlaven del seu amor....Quan la
composició la tenia enllestida,
s’hi mudava amb les millors
vestimentes i, sortia pels camins,
a tocar la seva obra musical.
El poble mil vegades l’havia denunciat
per desvetllar-los a hores intempestives;
dos dies el retenien a la gàrgola del municipi, fins que tornà a la seva vida,
fent sempre les mateixes coses...
Li'n demanà disculpes al seu violí:
“Sento tenir-te que acaronar amb aquestes
mans tan encallides, no obstant això,
avui me les he enllustrades amb greix de porc”...... i, al moment d’haver-ne
entaulat conversa,
començaven les seves simfonies.
De sobte, un dia qualsevol, mentre afinava
la seva capsa de música, un dona sense
venir a comptes de res, se li’n va aparèixer,
amb uns trets molts semblants als de la
seva muller d’antany.
Ell, tot estremit, en veure-la, s’hi posà
a trontollar com si tingués molt de fred,
aquesta dona jovenívola, el va agafar
de les mans i, el portà ben lluny, al mateix indret, on ella s’hi va esvair un temps
enrere....Ell, l’estrenyí fortament contra el seu cos i, li digués a cau d’orella:
“ traspassem els inferns “
El violí, ha restat a les voreres del cau,
no n’ha volgut fer saltirons de profunditats.
Temps a venir, al caure un vespre, la gent
del camp, acabada la seva feina de llaurança,
se n’aproparen on s’hi sentien notes musicals
d’un violí ja força esbarriat.
A l’arribada se n’alertaren uns a altres:
Aneu amb compte...!
n’hi ha un pou ben gran.
Desarrelaren herbes i rostolls i,
en abocar-se’n, al brocal del pou,
tots corpresos, evidenciaren l’ aparició
de dos cadàvers ben junts, un al costat de
l’altre, com sí haguessin mort a la mateixa vegada.
El violí, objecte de tantes i, tantes bregues
li el donaren al batlle, que no sabia que fer-se’n
amb ell....Tan desballestat n’estava, que ningú
no el volia......Així que dintre de l’alcaldia hi
va romandre durant un temps...amagat a dintre
d’una caixa de cartró ben envellida...
De tant en tant, sempre en rompre
l’albada, s’hi podien escoltar
les mateixes harmonies que d’abans,
i, els hostes tots enfurismats,
li’n van demanar al seu alcalde, de cremar-ho,
fins que una dona jove, vinguda de fora,
va dir que el volia i, al no ser-ne del poble
( ningú no la va reconèixer )
li’n van regalar amb la condició
de que no visqués mai, al mateix llogarret.
Ella, tota meravellada, hi va marxar
fent sonar les mateixes cantarelles d’aquell
violinista.
A la llunyania, van poder entrellucar
com un home ben mort i, conegut per tots,
se li afegia al seu costat i, en una ziga-zaga,
els dos s’hi varen difuminar entre boirines matinals.
Ja mai més no s’hi van escoltar sorolls endolcits, que ningú no va saber mai enaltir-ne.
Ara, a casa meva, un violí d’un
avantpassat meu hi fa el mateix
que feia el d’aquest home,
sols que aquest, té el costum
de remoure les seves cordes,
a les nits, quan tothom dorm
menys jo, que ho faig
a la sortida del Sol...!
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada