ÉS....

                                                                          
                         
Marc Chagall:
“Los amantes en las lilas"


  ÉS....!


Acarono el teu rostre
fugisser,
que ja res, no en vol
saber-se d’aquell amor
enterbolit.

Amb les meves mans
t’esculpeixo un somriure
que mai, no hi vaig sotjar.

Als teus ulls, els acoloreixo
de llums virolades,
què en cap moment
no van saber-ne enllumenar
les estances, on s’hi
vam estar tots dos plegats.

És,


aleshores, quan la meva
ànima vol entaular diàlegs
amb la teva.

És,


quan comencem aprendre
a dir-nos dolces paraules.

És,


en eixe esclafir dels éssers
que amaguem a dintre nostre,
quan s’hi produeixen
espetecs de guspires,
les quals, ens duen
a arrelar-nos a sobre
de cadascun dels dos,
a recer, dels nostres cors.

És,


un mirall de pupil·les
volent-se engrandir
com llunes de pleniluni,
delirant per desentenebrir
l’essència de l’altre.

És,


on un ventall amb quatre
plecs de grapes, arrapant-s'hi,
anhelen per omplir-se'n
de tentacles allargassats
i, restin d’úrpies acoblades,
dolçament
als cossos de qui s’estimen.

És,


sense adonar-nos-en
què ja ens hem aprofundit
en unes altres cambres
del Cosmos, i tot just,
l’amor s’hi calça
les seves sandàlies
volanderes, jaspiades
de moltes plomes,
per a recórrer òrbites
el·líptiques,
esquitxades de perpetuïtat.




Adela Payá i Prats