ABILLADA AMB FLORS DE CEL..

Claude Monet (1840-1926 )

 " Saint Georges Majeur au Crépuscle " ( 1908 )

                                         

ABILLADA AMB

FLORS DE CEL...

Al celeste hi sóc

escampant

pedres d’aigua marina

per sobre

dels terregalls,

abillada amb flors

de cel...

Em vaig adormir

a les teves mans

llacoroses,

enlluernada pels meus

regalims enrojolats,

entre fulles esmolades

de coltells ben afuats..

I de sobte, uns braços

cèlics amb molta

tendresa m’hi van acollir.

La meva sang de roselles

ara, tota ella, n’era

un devessall de safirs

i, em reia de tanta

venustat embolcallada...

Enllà, no en sentia

de tristesa

i, em van invitar a anar-hi

a una estança on tots

els que hi arribàvem

ens desempallegàvem

de tots els nostres

turments i, de totes

les nostres sofrences,

amuntegades al llarg

de les nostres vides.

I, va transcórrer un temps

desmesurat

plorant-te a tu,

l’home

del meu desconsol.

El meu acompanyant

d’espurnes daurades,

s’hi va apropar

i, em va mussitar:

“Quan algú és incapaç d’estimar,

no es mereix aqueix dolor teu..”

Em va agafar de les mans

i, al davant dels savis

m’hi va presentar..

Asseguda per sobre

d’una cadira de canyoca,

això en semblava, aleshores,

vaig viatjar al meu passat,

i, encara, hui per hui,

aquests éssers

plens de lluentor,

intenten guarir-me

de totes aquelles

tribulacions

que tu, amb tanta

descortesia

em vas infringir....

Malgrat, que em puc

recordar de com s’hi

ploriqueja a la Terra,

en aquest moment,

emplenada de la major

joia, quan et rememoro,

ja no em plau condoldre’m,

més bé, arrossego una

immensa aflicció per tu,

estimat home de cendres

diluviades...

                                                                          

Adela Payá i Prats