PERDUTS EN EL TEMPS...

 
                                       
Egon Schiele ( 1890-1918 )
 " L'home i la Mort "

                                         

PERDUTS EN EL TEMPS...!

Sonen les campanes
al rellotge de la plaça,
vull fer-te’n una abraçada
ben grossa, però me n’adono
que ja fa temps que no
hi eres, ......Aquest camí
de solitud, sense tu,
n’és tristament desolat
i, tan abrupte que fa
escridassar les pedres.

Mai, ningú no podrà entendre
quina cosa s’hi pugui sentir
a recer de les absències,
en un món emplenat de tantes
superficialitats i, de tantes
evanescències.

Tu, que hi vas ser el rocam
on tot adquiria sentit
de profunditat,
tu, estimat de la meva
ànima, que també t’hi
vas perdre fent esclafits
de bombolles a dintre
del teu cap,
que sense voler-ho
et vas desencarrilar pels
abismes de les foscúries i,
de les bogeries

He arrencat las agulles
d’aquest cloquer i, les he
substituïdes per unes altres
de viatgeres.
Ara hi fan el seu retrocés
i, al mateix lloc s’hi trobem
tots dos plegats.

Déu n’hi do...!
Quina joia més gran
n’estem junts de nou..!

Em mires bocabadat
perquè res no comprens,
la memòria del futur
la tens esborronada, però
ja no és important,
n’estem  ben arraulits;
el que no sé, és fins a quan
s’hi perllongarà aquest
encanteri....

De moment
només desitjo gaudir
de la teva companyia.

Què s’hi detingui el temps
per sempre.....!

I, tu estimat meu, fes-me
un munt inacabable
de moltes abraçades
i, de molts petons..

No obstant els sortilegis,
ara mateix, transito
entre el passat i el present,
de tal mena d’estranyesa,
que quant et miro de reüll
tant eres, com no n’eres,
i, tots els nostres amanyacs
hi quedin entretallats.

Em pregunto quina cosa
faré ara,...Sembles, estimat
una lluerna parpellejant...!







Adela Payá i Prats