UN PASTÍS D’ACOMIADAMENT...

PINTOR: Raphaelle Peale

( 1774- 1825 )
 " Natura morta Pastís de raïm "

                                   
                                          

UN PASTÍS
D’ACOMIADAMENT...
                                



Una dona gran i ben malalta
al seu llit de mort escridassava:
Empolseu-me de sucre
i de canyella,
vesseu a sobre meu
regalims de caramels,
i, si us ve de gust
arruixeu-me amb neules
de nata i grums de xocolatí.

Féu mossegades dolces
al pastís d’acomiadament.

Mengeu-me !

No deixeu cap tros
sense assaborir-ho
abans d’engolir-vos-ho
i, quan ja els vostres
cossos n’estiguin ben
enfartits, doneu-los temps
per a fer la digestió.

Quan transformada
m’hi quedi en cargolins
bruns, aleshores,
féu forats ben profunds
al terris i, soterreu-me
ben al fons del terregall.

Què almenys a la Mare Terra
li serveixi de nodriment
i, no ploreu per mi,
n’estic força esgotada
d’estar-me’n en un lloc
al qual no li pertanyo
i, que ja no sento com a meu.

Ha arribat
el meu dia per a dir-ne adéu
a tothom....!

Gràcies per les joies
i, pels patiments, per les
dolceses i, per les angoixes.

Les argolles que han
cenyit al meu cos i, esperit
les he foses amb el foc
dels nostres avantpassats,
per a que ningú fes l’ús
d’aquestes anelles rovellades.

Als meus germans, a tots
i, a cadascun d’ells
els vull lliure, sense baules
on poder cadenar-s’hi.

La vida que n’he gaudit
ha estat reblada de molts
enfilalls i, la meva ànima
no ha crescut
gens ni mica, més bé,
a minvat de raigs llumeners,
de la mateixa
manera que ho fa el Sol
a l’hivern.

La meva suposada llibertat,
potser, s’hi trobi amb la mort
i, la descomposició del meu cos;
ara, hi sóc en vida i, m’hi veig
com un esclau més, en aquest
planeta que m’oprimeix
i, que al mateix temps
tant m’estimo, perquè ell
em diu que també n’és captiu
de forces vesàniques.

Empolseu-me de sucre
i de canyella,
vesseu a sobre meu
regalims de caramels,
i si us ve de gust
arruixeu-me amb neules
de nata i grums de xocolatí.

Deixeu-me anar-hi
si us plau...!

Ja tinc el got a vessar
de tantes sofrences,
no goseu a posar-me’n
al davant, un nou gobelet...!

Tingueu compassió ...!
Torneu-me el meu vestit
alat d’antany..

Prou de turments...!




Adela Payá i Prats