 |
| ESTRELLA BETELGEUSE |
ESTEL
EMMUDIT !...
Havíem quedat
ho recordes?...
Havíem de parlar,
ho has oblidat?
Havíem de segellar
el nostre acomiadament.
Tantes paraules
s’hi varen quedar
arrecerades
a les nostres gorges?
Munto totes les vesprades
a les meves serralades
i, enllà t’espero, asseguda
durant hores,
que s’allargassen
en dies, mesos i anys.
Mai no arribes, mai !
Un ésser màgic del bosc
me n’ha regalat uns
prismàtics prodigiosos,
des dels quals,
al teu poble
hi puc entrellucar..
A la plaça romans
llegint el periòdic
i, prenen bocins
de llum esberlada,
com ho fan els avis..
Et xiuxiuejo
mots amorosits
a les teves oïdes;
et faig un petó,
d’eixos ben grans,
que a tothom hi fan
posar les galtes
envermellides;
però tu, ni te n’adones,
continues absort
amb les noticies
de tinta negra,
impreses
a sobre del paper...
N’hi han oblits
immensos
què àdhuc hi podin fer
retrunyir a les pedres,
trossejant-les
en brins de polsims;
altres, són com bombolles
a la panxa, fent sorollets
fastigosos...
I els que a cap de ningú
no ens complauen,
són eixos oblits
què s’encobreixen
amb altres pells....
Havíem quedat
ho recordes?...
Havíem de parlar,
ho has oblidat?
Havíem de segellar
el nostre acomiadament.
Fins i tot, has fet
esborrall dels teus llavis,
on els mots s’han embussat
a dintre del teu cos....
Estàs prenyat de vocables
nounats ! ...
Tot s’ha diluït
i, encara no em puc creure
què el que visqué
amb tu, només,
hi fos un joc il·lusori !
I ja veus, ací em trobo,
veient com s’hi amaga el
Sol, acomodada
a sobre del roquissar
amb llambregades
de nena, volent
viatjar amb ventalls
d’àligues....
Tu, et nodreixis
de dies enlluernats
i, jo de nits
enfosquides...
Tal vegada,
un dia qualsevol
m’adelitaré
en veure’t abillat
d’estel llumener?
Aleshores m’assabentaré
de que ja no vius
al planeta Terra...
Ja saps que ens trobarem
endinsats en unes
altres galàxies,
fins que junts aprenguem
a estimar-nos de debò......
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada