AL LLINDAR DE LA PORTA...

Psique, obri la porta del jardí de Cupido.
  Jhon William Waterhouse-1903

                 
                                               

AL LLINDAR
DE LA PORTA...

No he pogut entrar
a la que hagués segut
la nostra casa del futur;
una closca buida
de tu, i de mi,
absentada dels dos,
on tot, jeu somort,
sense què cap
criatura no en tingui
cura d’ella...

N’hi ha tant d’abandon !

Aquell hort que
hi haguéssim volgut
emplenar
d’hortalisses
i, ornamentar
amb flors de narcisos,
de gladiols i, de lliris
s’hi va esvair en un
segon, en el mateix instant,
que a la teva capissola
li van rebrollar
unes butllofes
a punt d’esclafir-ne.

I, aleshores,
tu et mories, i jo em
moria en veure’t
com et desllorigaves
d’aquest món,
desfullant-t’hi
com una margalida
sense retorn...

Els nostres somnis
que cosíem d’afanys
i d’il·lusions
van quedar empedrats
a les canteres
dels nostres cors...

Engebrats per les
rosades dels esdeveniments,
vam diluviar de llàgrimes
dolces i, també de llàgrimes
ensalobrades,
que barrejàvem
al dessota de les onades,
amb devessalls de pluges,
on enllà s’hi arraulíem
ben junts i, força abraçats,
dient-nos adéu,
tots els jorns, per si de cas,
les Moires
ens sorpreníem, abans
del que esperàvem...

Ara el nostre jardí somniat
n’és erm, ple d’escombraries,
de corretjola, de panissola,
i, de verdolaga.
 

Els magraners han fet la clucaina,
els dos, s’hi van acomiadar
després de la teva mort...

Ja res no ens queda,
dels nostres anhels
espatllats,
com tampoc, no ens resten
les empremtes
dels nostres cossos arrupits,
arronsant-s’hi
al bell mig, de les fonts,
on sempre hi anàvem
a ballar, al so
dels degoteigs de les aigües
i, on s’hi recitàvem
un munt de poemes aigualits,
enllustrant-nos les nostres
llambregades
amb els llampurneigs
dels estels...

.

Adela Payá i Prats