 |
|
Joaquim
Sorolla ( 1863-1923 )
" La meva Família "
|
DE LA
PLENITUD
A LA
SOLITUD….
En
el passat, hi anàvem
tots
dos, aclaparats
amb
els quatre nens;
aleshores,
n’eren
tan menudets,
que
ens mancaven més ulls
dels
que en teníem,
per
tenir-ne cura dels
vuit
ullets esbalaïts,
que
tot, ho volien ataüllar...
Carros,
biberons, bolquers,
pilotes,
sonalles, borses de roba,
i,
tantes altres coses de més,
n’eren
tostemps a recer nostre..
Sempre,
tu i jo, tan enfeinats...!
Els
nostres marrecs, a tothora,
en
varen ser el nostre primer
objectiu,
a la nostra llesta de les
prioritats...!
Quan
ja transcorria el temps
i,
començaven a fer-se’n una
mica
més grans, tanmateix, hi vas
decidir
emmalaltir...
Cinc
anys, vam estar per tu,
i,
et vas convertir en un nen petitó,
fins
i tot, un carro de rodes, et vam
comprar,
per poder-t’hi traslladar
d’un
lloc a l’altre,...
Em
deia a mi mateixa, que en aquell
moment,
en tenia cinc nens, la xifra
exacta,
que captenia els fills, que hagués
volgut
tenir-ne en aquesta vida...
No
recordaves com s’hi caminava,
te
n’havies oblidat de menjar
i,
et fèiem pastetes i farinetes;
les
lletres ja ni les reconeixies,
et
costava un munt llegir;
també
te n’havies negligit d’estimar...
Com
un nounat, et comportaves
escridassant
per qualsevulla
menuderia
i, tot aquest retrocés
de
vida, et va dur camí de la mort..
Ens
vàrem quedar sense tu, sense
el
nostre nen gran i, aquest desemparo
s’hi
va transformar en un pou ben buit,
on
de tant en tant, m’hi abocava
per
a omplir-lo amb les meves llàgrimes..
Ens
vas dir adéu...!
Els
teus fills, ja fan el seu camí,
la
casa se n’ha quedada ben desèrtica
de
tots vosaltres i, m’he transformada
en
la guardiana de tot el que vam viure
tots
plegats...Em sento com una biblioteca
emplenada
de llibres en blanc, tan sols,
n’he
de cal·ligrafiar-los
amb les nostres
històries
de plomes besllumades
i,
anar-me’n a un altre paratge,
com
també, tu ho vas fer....
Una
llum blavinosa, se n’ha instal·lada
a
la nostra llar fa uns dies,
potser
hi vingui a per mi i, esperi
cautelosament,
que fineixi tot el que
em
quedi per dir i per escriure’n...
Malgrat
la seva espera, perllongaré
tots
els poemes abans de partir...
He
d’esbrinar tantes i tantes
coses,
que romanen entaforades
a
dintre de les àmfores.....!
Adela
Payá i Prats
